LLOVET I PORTULAS

En Llovet continua en la línia -oberta ja fa uns quants dies- de la crítica al Pla Bolonya, tot oposant a la Universitat que prepara, la seva visió humanista. Quin paper hi jugaran les humanitats (enteses com a tals, l'estudi del món clàssic -llengües i literatures grega i romana-, de la filosofia, de la història, de la història de l'art, ...) en la formació dels futurs universitaris? Aquests aprenentatges apareixeran únicament a l'ensenyament secundari, que ja apareix fortament especialitzat arran de l'última reforma del pla d'estudis? És a dir, cal concebre les elits tècniques, econòmiques, empresarials del futur, absolutament ignorants en humanitats?
Jo entenc que en el futur immediat serà així i, crec, que ja és així en el nostre present. Les elits econòmiques i polítiques del nostre país no sembla que hagin rebut cap formació mínimament aprofundida sobre aquestes matèries; per exemple, el discurs oral de la majoria d'ells és lamentable, caòtic i ple de consignes dictades per assessors tan poc formats com ells. Escolteu Montilla, Zapatero, l'inefable Solbes o el macarrònic Saura, en referència als polítics. Els economistes ja no els treuen gaire. Probablement perquè no tenen gaire cosa a dir fora de resultats econòmics o presumptes resultats i previsions econòmiques que després resulten errònies.
Segurament el futur de les humanitats ja no es trobi en els currícula oficials sinó en els cursos i estudis que un pugui fer fora de les institucions regulars. Potser la gent de clàssiques hauríem d'obrir acadèmies d'humanitats per atreure aquestes elits i guanyar-les no a base de qualificacions acadèmiques sinó de qualificacions humanes. Una mena d'apostolat, vaja!

EDUCACIÓ, EDUCACIÓ, ...

Que l'educació es trobi en un estat de debat continu, és quelcom que ja no ens sorprèn. Per als que hi treballem, les opinions que s'emeten amb major o menor repercussió són un tornar a sentir arguments ja sabuts, arxisabuts, i contra els quals ja estem força impermeabilitzats. Els comentaris que circulen van des de l'apocalipsi imminent, fins als políticament correctes Els que estem al peu del canó necessitem arguments, opinions que ens ajudin a començar els dilluns amb l'esperança que allò que anem a fer té sentit. Que tot i que pugui ser millorable el que hi trobarem als centres (l'alumnat, les seves famílies, les instal·lacions, els recursos, la nostra mateixa capacitat i habilitat per transmetre, organitzar, acompanyar, ...), allò que es produeix allà són moments insòlits a la nostra societat: un adult transmet directament coneixments, valors, per la via de l'intercanvi, del diàleg. Desvetlla en el/la jove, la resposta, tàcita, explícita i de vegades sorollosa i rebel, també directa. Una acció en què s'havia basat tota la nostra cultura, la interacció adult (que ensenya) amb jove (que aprèn), està en vies d'extinció. La família, que havia estat la gran transmissora de la cultura dels valors, està abandonant aquest paper. Als carrers i places els adults tampoc l'exerceixen. Ara ho fan els iguals, les colles d'amics, i les sèries televisives.
Qui o què ha desacreditat aquest escenari de comunicació entre generacions, en la qual es basa tota tradició? Ha estat la mateixa escola, els propis docents? Ha estat el desdibuixament dels rols dins de les famílies, en especial, el del pare i el de la mare? Qui ho sap! Però el que és clar és que cal mantenir el reducte on això es produeix: el centre educatiu com a transmissor de cultura. I no ha de fer por la idea de transmetre. Sí, ja sé, que els pedagogs se'ns tiraran a sobre dient que el que hem de fer és ensenyar a aprendre.
Aquí teniu dues aportacions a aquest debat sobre l'educació. Una, fulminant contra el pedagogisme que ja ha rebut resposta. L'altra, mesurada i oberta, empeny a la reflexió i a l'autocrítica, tot fent una ressenya del llibre El aula desierta de Concha Fernández Martorell.