RES NOVAE

Què fem amb les restes arqueològiques? La Sagrera...

2011-09-24T10:18:00.002+02:00

Un paradigma del que fem amb allò que el passat ens ha preservat. L'estació de l'AVE -les obres que la bastiran- ha posat al descobert una gran vil·la romana. De seguida han sortit veus que en demanen la preservació de les restes. Naturalment aquesta solució no ha passat pel cap dels promotors de l'obra. Què fer doncs? Prendre'n totes les dades possibles i sebollir de nou allò que ja era sota terra. Se n'extreuen només els materials d'un cert valor intrínsec, com el mosaic de la zona termal.

Soló, Soló,... dóna'ls un cop de mà!

2011-07-21T12:15:00.000+02:00

Avui que, una altra vegada, els nostres caps d'estat es reuniran per trobar una solució als problemes econòmics del continent, i després d'escoltar en innúmeres tertúlies les possibles sortides, plantejo el que recordo d'un tema estudiat en Textos Grecs de 3r de Filologia Clàssica, per allà l'any 83 o 84. Eren els textos de Soló, un dels Set Savis de Grècia, que va aconseguir pacificar la ciutat d'Atenes.

En aquella època la ciutat era el món d'ara. Vivim en una Atenes global, en desequilibri, amb els "mercats" (financers i especuladors) a una banda i els "indignats" a l'altra. Un munt de gent que cada cop es decanta més cap a la indignació ens trobem entremig, com Soló. Què buscava aleshores tothom? Un tirà, un savi que els resolgués el problema. Els aristòcrates-mercats volien una mà dura, el demos-poble indignat algú que fes justícia. Soló odiava els tirans i la tirania. Va deixar-los unes lleis i va marxar d'Atenes. Quines foren aquestes lleis? Ens ho diu Plutarc:

τοῦτο γὰρ ἐποιήσατο πρῶτον πολίτευμα, γράψας τὰ μὲν ὑπάρχοντα τῶν χρεῶν ἀνεῖσθαι, ...
Plutarc, Vida de Soló, XV, 3

Va fer aquest primer decret: que els deutes existents s'abolissin...

Direm més sobre Soló en un altre articles

Educat 1x1, 2.0, ...

2011-06-23T17:32:00.000+02:00

S'acaba el curs. Assistim al programa d'actes habitual. Exàmens, lliurament de treballs, reunions d'avaluació, SAGA i altres aplicatius de contingència (sic), butlletins, entrevistes amb alumnes i pares discomformes,... i un ull posat en el curs vinent. Hem sobreviscut a un curs d'1x1. Hi ha hagut recels, bones i males pràctiques, pràctiques nul·les, desconfiances, un funcionament més que acceptable de la xarxa interna del centre -gràcies i moltes felicitats als tècnics interns i externs que ho han propiaciat!-, i un gran interrogant: què hem de fer el curs vinent?
Se'ns ha enviat un mail demanant-nos l'opinió i des del Departament se'ns anuncia la posada en marxa de l'Educat 2.0 que sembla un pedaç forçat per les circumstàncies -no hi ha altra manera d'administrar l'educació fora del bombo i platerets de programes, plans estratègics, projectes, ...?-
El cert és que qualsevol opció és de resultats incerts. Mentre editava aquesta entrada s'han produït un o dos claustres, algun d'ells dedicat a aquest tema. Els arguments que s'hi han presentat són diversos i la major part del professorat sembla estar expectant però amb una tendència dominant a continuar en el projecte 1x1, malgrat que l'enyorança del paper és també molt gran. Un dels arguments que s'hi esgrimeix és el fet que quan parlem de l'1x1 (ordinador i llibre de text digital) estem parlant d'una eina, d'un mitjà per arribar a uns objectius que bàsicament són els mateixos que abans, quan es treballava fonamentalment en paper (llibre i llibreta). Aquest argument es basa en el fet de considerar la tècnica portadora de la informació (tant d'anada com de tornada) com a cosa neutra, que no afecta el fons, allò essencial de l'ensenyament que es pretén donar.
Al llibre "Adeu a la Universitat" de Jordi Llovet s'hi troba una reflexió molt encertada sobre aquesta qüestió. La tècnica mai no és neutra en terme de difusió de la informació. La galàxia Gutemberg va representar un canvi radical en la cultura. Les TIC representen un canvi com a mínim de la mateixa magnitud. En una altra entrada entraré més a fons en les reflexions del professor Llovet.

Ciutat romana itinerant

2011-01-24T18:13:00.005+01:00

Doncs, sí. La Fundació La Caixa prepara una exposició sobre la ciutat romana, que serà itinerant. Sembla que la crisi no és excusa per relegar l'antiguitat per aquesta entitat de crèdit. Esperem que tampoc no sigui excusa per als responsables d'educació a l'hora de planificar hores, cursos i matèries dels centres educatius.

El llac subterrani de Tarraco

2010-12-10T20:27:00.002+01:00

Tarraco i l'aigua, vet aquí un misteri mig resolt, mig per resoldre. Un llac subterrani d'aigua dolça ocupa el centre de l'antiga ciutat, a 30 m. de profunditat. L'únic aqüeducte que s'ha trobat, el que passa sobre les arcades del Pont del Diable, sembla que devia ser insuficient per abastir una capital de província.

Després de l'excavació...

2010-10-22T06:21:00.003+02:00

Un equip d'arqueòlegs ha estat furgant en el subsòl de la Catedral de Tarragona a la recerca dels vestigis del temple d'August. Durant aquest temps ha anat publicant les troballes a un blog. Ara que han tornat a cobrir la cata feta en el paviment, serà l'hora de mostrar les conclusions a què es pot arribar. De moment la Vanguardia en fa un reportatge divulgatiu sense entrar en gaire detalls. Cal dir que l'obra ha tingut els seus detractors.

L'home feliç

2010-10-16T13:05:00.003+02:00

...θνητὸν ὄντ' ἐκείνην τὴν τελευταίαν ἰδεῖν
ἡμέραν ἐπισκοποῦντα μηδέν'ὀλβίζειν, πρὶν ἄν
τέρμα τοῦ βίου περάσῃ μηδὲν ἀλγεινὸν παθών.

Sòfocles, Èdip Rei (1528-1530)

...Ultima semper
exspectanda dies homini est, dicique beatus
ante obitum nemo supremaque funera debet.

Ovidi, Metamorfosis, 3, 135

Un article de Babelia reviu un pensament clàssic molt arrelat: feliç només pot ser considerat aquell que ja ha exhaurit els seus dies. Només després de la mort podem judicar i convertir en exemple les persones conegudes. Fa uns dies en Quim Monzó , amb el seu to sorneguer, feia una reflexió similar de la imatge que post mortem donem els humans.

El pèplum

2010-10-16T10:30:00.002+02:00

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Espanta, no?

2010-10-09T12:27:00.003+02:00

En plena expansió, popularització, vulgarització, del web 2.0, van sorgint a tall de veus incòmodes avisos d'experts en la matèria sobre la perillositat que té per als individus la difusió incontrolada de la informació personal. Si ens fixem en el que nosaltres mateixos podem arribar a fer en les cerques sobre persones, què no podran arribar a fer els estats, les corporacions? Avui La Vanguardia publica un d'aquests avisos.

L'èpica del futbol

2010-10-08T10:49:00.003+02:00

En Ramon Solsona, escriptor i periodista de La Vanguardia, ens fa una polièdrica comparació entre la figura mitològica d'Aquil·les (ὠκὺς ποδὰς) i la del futbolista del Barça Xavi Hernández. En Xavi és el nostre Aquil·les de l'èpica-futbol, que pateix precisament dels talons, el punt feble també del fill de Tetis. L'autor ha de llimar la figura mitològica per tal que no traslladem a en Xavi altres trets gens benignes d'Aquil·les, com són la seva ferotgia i crueltat en l'enfrontament contra Hèctor i el seu l'egocentrisme en l'enfrontament amb Agamèmnon, que potser el farien més proper al futbolista-antogonista CR9.

I ara què?

2010-09-11T10:19:00.003+02:00

Ens publica La Vanguardia una carta que fa referència a una notícia del NYT sobre el fet que l'any 2007 (!!!) es qüestionava els resultats de programes 1x1, com el nostre famós EDUCAT. En general els resultats semblen no gaire positius, més aviat al contrari. Les escoles que van participar-hi sen'han anat retirant del programa. Què fa pensar als nostres gestors d'educació que aquí els resultats seran diferents?
Hi ha un fragment de la notícia que és revelador. És l'afirmació d'un partidari del programa:
“Where laptops and Internet use make a difference are in innovation, creativity, autonomy and independent research,” he said. “If the goal is to get kids up to basic standard levels, then maybe laptops are not the tool. But if the goal is to create the George Lucas and Steve Jobs of the future, then laptops are extremely useful.”
El problema és que potser a Catalunya el nostre objectiu és més el primer que el segon.

Els goigs a Sant Fèlix

2010-09-03T23:55:00.002+02:00

Una gravació dels goigs a Sant Fèlix. Una mostra de la tradició que s'ha mantingut per l'afany identitari d'una comunitat. Un text carrincló, una història inversemblant i maniquea, una música justieta, són capaços de crear un objecte artístic seguit emocionadament per un col·lectiu amplíssim. Les tradicions tenen un recorregut de vegades sorprenent i difícilment observable. Se m'acut el cas del motiu de la Ilíada arran de la lectura de Pòrtulas. Hi ha un moment que un col·lectiu -la polis grega- fa de les contalles heroiques un senyal identitari.
Vet aquí un suggerent paral·lelisme.

La Ilíada en català

2010-08-28T09:32:00.003+02:00

En Carlos García Gual publica avui un article al Babelia sobre unes traduccions de la Ilíada al castellà. En ell no esmenta la traducció que s'està duent a terme a la Bernat Metge en català, en aquest moment van pel tercer volum que inclou els cants del 9 al 12. En el camp de la cultura funciona la independència. En català segurament no disposem de tantes traduccions com en castellà però jo recordo perfectament la de Miquel Peix en hexàmetres catalans (1978) editada per Alpha, la primera que vaig llegir en la nostra llengua. La primera en termes absoluts fou evidentment la de Luis Segalà (1967; 1979 11a edició), de l'editoial Bruguera. Ara, per a mi, la millor que tenim sencera, de moment, és la de Joan Alberich, d'Edicions de la Magrana de 1996.

Una visió a contracorrent de l'educació

2010-08-26T16:09:00.003+02:00

En Francesc de Carreras exposa la seva visió del que ha de ser l'educació. És una visió contracorrent del que avui es porta. Podríem dir que és una visió tradicional de l'educació i ésp er això que evoca el sistema universitari alemany que pel que sembla ha rebutjat el pla Bolonya. Sorprèn el que diu sobre l'educació general en què allibera la família de tota acció sobre el món de l'escola. Ara que es signarà una "carta de compromís educatiu" entre els centres i les famílies...

Hagiografia de Guardiola

2010-08-22T10:36:00.002+02:00

L'endemà de la primera gran victòria del Barça a la temporada que comença, El País Semanal publica un llarg article de David Trueba -gran amic seu- sobre Pep Guardiola. La gran virtut dels homes públics com ell és saber abstreure's d'aquesta dimensió i centrar-se en allò que realment els ha empès cap a la fama, que és el dia a dia, allò tan pesat que tots patirem a partir del setembre. Valgui'ns el relat de Trueba i la figura indiscutible de Guardiola per encarar aquest principi de curs d'una manera decidida.

El llatí i el grec salvaran teatre espanyol

2010-08-20T13:13:00.003+02:00

En una polèmica entre especialistes del món teatral, en què es qüestionava la bona dicció dels actors espanyols i la seva aptitud per al cinema, un d'ells ha reconegut l'empobriment de l'ús de la llengua i l'ha atribuït, entre altres raons, a la manca de coneixement de grec i llatí.

Sempre és bo que gent que no és del gremi docent es posicioni a favor de la difusió de les nostres matèries, que caldria impartir de forma oral, si és que ha d'ajudar els futurs actors i actrius. Potser sí que cal decantar-se pels mètodes d'ensenyament naturals, tipus Lingua latina per se illustrata.

Marató

2010-08-14T07:16:00.003+02:00

Després de tornar de Grècia i de mitificar en mi mateix tot allò grec -precisament per la seva mancança-, veig pertot referències a Grècia, l'antiga i la moderna. Avui La Vanguardia ens ofereix aquest reportatge sobre la prova atlètica i les referències clàssiques del seu origen.

Tornar a Grècia: d'illa en illa

2010-08-08T09:38:00.005+02:00

Després del viatge d'aquest estiu a l'Hèl·lada, van sorgint ressons en altres mitjans, com si presagiessin que tornar a Grècia és possible. Ja sabeu què és per a mi tornar a Grècia. Avui El País Semanal publica un article sobre les Cíclades.

García Gual

2010-07-31T08:19:00.004+02:00

Ja durant els meus estudis havia llegit llibres de García Gual. Avui la Rosa Montero comenta a Babelia de El País, el llibre Encuentros heroicos. En fa una lloança mesurada i sensible. M'ha recordat el senzill plaer d'aprendre, de saber, que durant els estudis universitaris un conserva, i al cap dels anys potser va perdent, complicant-ho amb erudicions, teories i sistemes.

Súnion!

2010-07-23T23:20:00.002+02:00

Qui no vegi extraordinari això que hem fet avui és perquè ja és un "seglevintiunauta". Jo que sóc del segle XX me n'admiro i reverencio aquest progrés. Un progrés on hi falta selecció, excel·lència, ànsia-d'elit, ... potser sí. Però al cap i a la fi un accés al lloc, a la informació precisa i segura i la llibertat de moviment -també cal dir que previ pagament, esclar.

Amb retard hem aterrat a Atenes a les 16,00 aproximadament hora local. A les 17,00 arribàvem a l'hotel. Un hotel amb llums i ombres a la costa oriental de l'Àtica. A les 17,30 féiem un bany a la piscina i les 20,15 arribàvem a Súnion després de travessar la regió poblada d'oliveres i desastres urbanístics, però al cap i a la fi, l'Àtica.

Aquest estiu no parem

2010-07-20T09:23:00.002+02:00

Es veu que a l'estiu és temps de treure a airejar els clàssics. Ja va bé. La Vanguardia es fa ressò de la traducció d'Heròdot a La Magrana, dos volums del qual ja formen part de la meva biblioteca. Mica a mica anem tenint en català tots els clàssics del cànon. Com podia ser que no hi fos Heròdot? En els meus estudis de filologia grega (1981-1986) no hi havia ni la Ilíada (que ara s'està endegant), ni Hesíode, ni la Lírica arcaica, ni Heròdot, ... Tot i tenir una gran biblioteca -la Bernat Metge- la cultura catalana tenia també grans llacunes que es van omplint.

Clàssics d'estiu

2010-07-19T08:51:00.002+02:00

Diversos media de casa nostra i de gran audiència i seguiment s'han referit aquest cap de setmana als clàssics.

El dissabte La Vanguardia, seguint potser l'estela del programa televisiu Sota terra, publicava un reportatge sobre els reptes pendents de l'arqueologia. Es refereix a aquells enigmes més estel·lars de l'arqueologia, alguns dels quals són de l'època clàssica. Tot sigui per guanyar vocacions per a les humanitats. De tota manera, cal advertir als futurs Indiana Jones que la feina de l'arqueologia és apassionant però més semblant a alguns moments del programa televisiu que dèiem que no a les aventures del senyor Jones.
Diumenge el programa En Guàrdia, sempre voluntariós i eminentment divulgatiu, una rara avis dins de la radiofonia, ens delectava amb un programa sobre la religió romana en què la convidada és la professora Isabel Rodà.

Homer per sempre

2010-07-17T10:16:00.003+02:00

Una altra obra sobre Homer resenyada per Babelia. Encara tinc pendent la Introducció a la Ilíada d'en Jaume Pòrtulas. Lectura d'estiu que deixi empremta pel que ha de venir: cal recuperar el grec.

Turistes del quotidià

2010-07-16T11:11:00.004+02:00

La Vanguardia publica una entrevista a un especialista en patrimoni. El titular extret de la conversa va d'acord amb la "palpitació" dels temps: la rendibilitat econòmica de la seva conservació. Les runes atrauen turistes i aquests consumeixen estades, menjar, productes de la terra, ... Malgrat aquest titular tan "correcte", una lectura més atenta ens porta a apreciar-hi unes veritats que, ara que és temps de viatjar, prenen una rellevància especial: "Hi ha una cosa que ha fet molt mal sempre, i és que massa sovint considerem vulgar aquelles coses que hem vist tota la vida. Tendim a no donar valor a allò que veiem cada dia, i per aquest mal hi ha una cura clàssica: viatjar una mica i tornar a casa." I quines són aquestes coses que hauríem d'apreciar i no apreciem?: "...una placeta, per una finestra pintada de blavet o perquè hi ha una senyora que estén la roba al balcó. Així de simple. En patrimoni és clau aprendre a mirar-se les coses fugint de la mirada vulgar que tots tenim." Jo aniria més enllà, per viure i ser feliç cal treure's aquesta mirada vulgar i fer el titànic esforç de mirar les coses com si fos la primera vegada, com si fóssim "turistes del quotidià".

Homer, Vernant, la Mediterrània, ... el grec

2010-06-19T08:31:00.000+02:00

En Llovet torna als clàssics. Comenta un llibre de J.-P. Vernant adreçat als infants sobre l'Odissea. Sempre hi ha un refugi, un aixpluc en els clàssics, i més, en les grans obres homèriques. Escrivia en aquest mateix bloc fa un any l'esperança d'un retorn a Grècia. Per a mi, representava l'esperança de tornar a impartir la llengua grega a un institut. Ahir aquesta esperança s'enrunà. Al "millor" institut del meu poble no s'imparteix grec.
De moment caldrà un refugi com el de Calipso... Al setembre vindrà l'èpica d'Ilió.

RECIPIENDA LINGUA GRAECA

ΕΛΕΥΘΕΡΙΑ ΤΗΙ ΕΛΛΗΝΙΚΗΙ ΓΛΩΤΤΑΙ

Rellançant el Coliseu

2010-05-31T17:26:00.010+02:00

Ens informen els diaris que les autoritats italianes deixaran visitar les masmorres del Colosseu. En temps de crisi cal buscar un atractiu més al monument per la via de la morbositat. De tota manera, dubto jo que es pugui veure gran cosa més que passadissos mig enrunats, on diu -diu la notícia- que es respira la por, ... De passadissos d'amfiteatres em ve al cap en especial els de Pozzuoli (l'antiga Puteoli) quan el 2007 el vam visitar. Hi ha tant i tant per conservar en aquestes ciutats i talianes que recordo que el museu annex a l'amfiteatre, el qual visitàvem nosaltres sols , estava només vigilat per una matrona que amb prou feines ens va cobrar l'entrada. Els passadissos dels soterranis eren esplèndids, molt ben conservats, plens d'herbes i gats. Ens allotjàvem al càmping Solfatara, on els efluvis volcànics emergien arran de terra. Érem prop de Cumes, del llac Avern, del Vesubi (queia un xic més lluny), ... Bons records...

AMOR A ROMA

2010-04-03T12:20:00.002+02:00

El Babelia d'avui ens porta a l'ultimíssima novel·la històrica i a l'assaig sobre Roma, romans, gladiadors, Pompeia, sexe antic, emperadors, triomfs, etc. De nou sembla el morbus el que més atrau de Roma, és a dir, allò que ens en diferencia i els fa estranys. Potser hauríem de veure allò que ens els fa tan semblants a nosaltres.

Fúria de titans ...

2010-04-01T18:28:00.017+02:00

Bé, ... és lamentable. Després d'esperar amb curiositat positiva l'estrena d'aquest film, que fins i tot reputades webs de clàssics havien publicitat, ens trobem amb una mena de pastiche infumable.

Ja sé allò que "nunca segundas partes fueron buenas" -tot i que això no és una segona part, sinó allò que en diuen "remake"-, ja sé que quan els americans toquen alguna història la transformen en una guerra de bons contra dolents, ja sé que el cinema (americà) d'avui dia és 90% d'efectes digitals i 10% de guió,... ja ho sé, però això no treu que el producte sigui indignant, barroer i condemnable des de tots els punts de vista.
Comencem per allò que com a amants de la cultura i la mitologia clàssica ens interessa, que és la història, el guió cinematogràfic. Farem una concessió als actuals creadors i els tindrem només com a mals copistes -molt dolents, però molt- del film de 1981 de Desmond Davis i amb Burgess Meredith com a un dels actors principals. Aquest film canviava la història de Perseu, és cert, però no la prostituïa amb ideologismes -aquesta pueril i equívoca lluita d'homes contra déus-, ni inventava personatges del tipus d'habitants del desert que semblen sortits de Star Wars. La pel·lícula del 81 mantenia una estructura paral·lela a l'arquètip de l'heroi. De fet, se'ns explicava el seu naixement, la seva maduresa, les seves armes màgiques, el seu viatge al'infern -que en el mite clàssic mai va existir-, el seu oponent -el tal Càlibos -que tampoc va existir, etc. Es modificava la història en favor de tancar un relat més o menys rodó sobre la figura d'un heroi arquetípic, amb una trama human i una de divina molt d'acord amb els relats clàssics. Això d'ara ve a ser un reguitzell d'efectes digitals encadenats per una història sense cap ni peus. A què ve la revolta dels homes contra els déus? Com és que Argos lidera aquesta revolta? Quina relació tenen Zeus i Hades, que sembla que acaba amb un enfrontament? Quina mena d'ésser és la Io que ajuda Perseu?
Tot plegat un despropòsit que abona la ignorància sobre els temes clàssics i fa una simplificació perillosa sobre les creences religioses. Sembla que des de sempre -des dels mateixos grecs- les religions formals han esclavitzat l'home, quan en el cas de Grècia ajudaren precisament al contrari, al sorgiment del pensament filosòfic. La presència d'una mena de gurú hindú en les escenes de la ciutat el qual defensa la submissió als déus és patètica, i pretén fer creure que qualsevol dimensió religiosa no és més que fanatisme.
Si continuem amb l'estètica del film diria que el protagonista té més semblança amb el friki John Cobra que amb un heroi grec -fins i tot el Brad Pitt/Aquil·les li dóna deu tombs al tal Sam-.

Com n'és de millor el tal Harry Hamlin del 81!!!
Què hi fan els déus vestits a l'estil de la Taula Rodona d'Artur? Pobre Liam Neeson, com recordem el Schindler! A la del 81 Zeus era el Lawrence Olivier. Cal dir que les túniques blanques tampoc l'afavorien massa, però era preferible a aquest enlluernador i kitch Neeson.

Què hi fa Hades que sembla tret de la pel·lícula Hèrcules de Walt Disney? Pobre Fiennes! On ha anat a parar El Pacient Anglès? I el Craken que sembla un creuament del de Piratas del Caribe i l'Alien del Ridley Scott?
I Acrisi? L'avi de Perseu que és objecte d'una mort edípica en el mite grec i víctima de la ira de Zeus a la del 81, ara ha esdevingut una mena d'orc sorgit del Senyor dels Anells, que sembla que el fa equiparable al Càlibos de la del 81.

Ja no diguem el pobre Cefeu o Cassiopea que no són anomenats així, ni la Dànae que resulta que es diu Màrmara.
De tota manera, els actuals faedors volen ser hereus -indignes- de la del 81, i ens piquen l'ullet quan el petit mussol mecànic, símbol d'Atenea -que, per cert, no surt per enlloc- i que decideix finalment l'enfrontament amb el monstre, apareix en la preparació de l'expedició a la recerca del cap de Medusa com a artilugi inútil i inexplicable.
Decebedor, molt decebedor. Tot allò que es podia haver fet per millorar la pel·lícula del 81 -efectes digitals que substituïssin la gomaespuma- s'ha malgastat en efectisme sense solta ni volta.
L'únic ésser que hi surt guanyant és la Medusa, que sincerament, en la del 81, és un dels pitjors efectes especials que he vist al cinema. Com que el director actual, desconeixedor del mite clàssic segueix en aquesta escena l'anterior film, la fa una mena de serp, quan les clàssiques tenien ales i tot.

Em quedaré amb la del 81 per passar selectivament a l'alumnat quan parlem de l'heroi arquetípic. És curiós com ha canviat Hollywood. La pel·lícula del 81 picava l'ullet a obres de la història de l'art. Per exemple al naixement d'Afrodita.
O el Perseu de Cellini.
Vint-i-nou anys després, Hollywood només es pica l'ullet a sí mateix. Signes dels temps!

Quina llàstima!

En guàrdia, clàssics!

2010-03-30T13:08:00.006+02:00

El programa de Catalunya Ràdio En guàrdia està dedicant últimament monogràfics a temes d'història de Grècia i de Roma. Fa uns dies va emetre un programa sobre l'Anàbasi de Xenofont.
L'últim programa va estar dedicat a Ciceró. Ciceró ve a ser, per a mi, el personatge de l'Antigor de qui coneixem més detalls de la seva vida pública i privada. És cert que moltes de les dades que conservem han estat transmeses per les seves pròpies obres, de manera que el que posseïm és la imatge que segurament ell va voler que es transmetés a la posteritat. Potser aquest és el secret de Ciceró, la voluntat de passar a la posteritat, de deixar empremta en el seu temps, de ser un exemple per a les futures generacions de romans, que venim a ser en últim terme també nosaltres. Aquesta voluntat de perduració ve combinada amb el reflex de valoracions diverses sobre les seves actuacions. I aquestes dades diverses sobre ell mateix ens el fan percebre com un home estranyament modern, amb uns ideals clars però amb una pràctica política de resultats qüestionables. Un home que, immers en el seu temps convuls, va anar prenent decisions, d'acord amb els seus ideals i d'acord també amb la seva situació social i econòmica. Això ens fa un retrat del personatge desde moltes vessants, molt proper i molt reconeixible des de la nostra realitat.

Morbus, -i

2010-03-27T09:46:00.005+01:00

Potser és la primavera? Pot ser que torni a tocar posar una mica de romans i grecs a primer terme, ... La Vanguardia ens obsequia amb amb un reportatge sobre el sexe al món grecoromà al capçal del seu Estilos de vida. És un reportatge un xic superficial que incideix en tota una sèrie de tòpics i no tan tòpics: la separació entre sexe i amor, i entre matrimoni i amor, la multisexualitat que es desprèn dels testimonis que conservem, ... Però, malgrat el nostre complex d'inhibits, reprimits, o com vulgui dir-se'n que traspuen aquests reportatges, hi ha una dada important que abona el progrés en aquest camp i la millor situació actual que la del món grecoromà, i és la tendència actual al respecte per l'altre en les relacions sexuals i, per tant, al consens en aquestes relacions. Tendència que no sempre triomfa:les notícies de violències de gènere, etc. així ho demostren. Conseqüència d'aquest respecte és l'assumpció d'un paper i d'un paper actiu de la dona "ciutadana" (entès aques terme com la dona normal) en les relacions sexuals. La dona no és ja -amb totes les conseqüències que això comporta- la fàbrica de ciutadans, sinó un subjecte de drets i deures iguals als de l'home en el camp de la sexualitat.
És a dir, que tot i l'atractiu de les anècdotes, la sorpresa davant la desinhibició que ostentaven, etc., el sexe actual, com a concepte, més que com a pràctica, supera el que els antics ens han llegat.
En el mateix número d'Estilos, hi ha un reportatge sobre l'illa de Lesbos. Potser, han volgut explotar el reclam del gentilici en relació a l'article anterior.

COM LLATINOAMÈRICA

2010-03-23T08:40:00.003+01:00

Article de El País sobre l'allau d'ordinadors que està caient a TOTS els països sudamericans. Algunes coses sorprenents de l'article. Els ordinadors són oferts/venuts per empreses nordamericanes a un preu -atenció!!!- de 188$, és a dir, 140€. Com és que aquí en paguem 300€?. Veig un gran interès dels EEUU per digitalitzar Amèrica com una continuació del "América para los americanos", (com una nova colonització?). Una altra cosa sorprenent: les crítiques que es fan al programa, només una d'elles és exportable al nostre país, la necessitat de formació dels mestres/professors. Això significa que és un punt clau que nosaltres també hem de resoldre. Les altres crítiques al programa, crec, les podem obviar.
Per tant, als detractors i escèptics de casa nostra cal dir-los, en primer lloc, que no podem quedar-nos enrera i, en segon lloc, cal dominar els mitjans -formació del professorat- per poder millorar els objectius.

ENCERTADES (?) VISIONS CONSERVADORES DE L'EDUCACIÓ

2010-03-22T16:12:00.004+01:00

L'Antoni Puigverd fa una visió apocalíptica de l'educació a casa nostra. Davant d'un diagnòstic pèssim proposa "ordre" (públic) i "coneixements". Té raó si contemplem l'escola/insitut com una transmissora de coneixements. El problema és que l'escola cada cop és més coses: centre social (assistencial) on es conviu i on s'adquireixen les competències (no només els coneixements) per funcionar a nivell ciutadà i intel·lectual. És a dir, que aquests objectius que proposa potser estan molt bé en un article de mitja pàgina, però mereixen una exposició de matisos més àmplia. Barrejar en aquesta apolcalipsi el tema dels ordinadors em sembla una mica facilot.

Potser anem aïllant problemes...

2010-03-02T09:32:00.002+01:00

Avui El País publica un reportatge sobre les deficiències del nostre sistema educatiu. La novetat de l'anàlisi rau en una cosa que fa temps que es parla entre els professionals de l'educació: els dèficits de l'alumnat de secundària es podrien corregir amb una bona prevenció des de primària. La meva opinió és que segurament rebaixaríem força l'abandonament i el fracàs escolars. Però hi ha un factor clau també sobre el que cal incidir: l'entorn social (barri, carrer, ...) i familiar que envolta l'alumnat que fracassa. Calen recursos...

L'Anàbasi a la ràdio

2010-03-02T09:15:00.002+01:00

El programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio va glossar l'expedició dels Deu Mil. És d'aquelles perles que de tant en tant els mitjans públics ens ofereixen per acostar al gran públic aquells fets tan estranys i de vegades incomprensibles. Els meus sentiments envers l'Anàbasi provenen de molt enllà.

Comencem de nou amb velles civilitzacions

2010-01-03T07:43:00.002+01:00

El primer País Domingo del 2010 ens regala la darrera actualitat sobre l'estat de la recerca de la cultura tartèssica. Sempre que surt el tema a classe, és una ocasió immillorable per recordar a l'alumnat que encara hi ha camps per estudiar, misteris per desvetllar, fins i tot, ciutats perdudes per desenterrar. Veurem fins on arriben les investigacions actuals. Esperem que més enllà que la recerca de les despulles de Lorca.

IRRELLEVÀNCIA

2009-11-29T12:10:00.002+01:00

Potser és l'articulista que més segueixo. En Javier Marías sap opinar sempre amb aquell revolucionari sentit comú en què s'ha basat la nostra cultura. No comparteixo totes les seves opinions, però sóc un admirador del to revolucionari de la seva sensatesa. En aquests temps d'innovacions tecnològiques galopans, de sistemes econòmics que esclaten a les nostres mans sense poder fer res, en aquest afany contemporani de donar més importància al mitjà (les TAC, les TIC o com vulgui dir-se'n,...) que als fins, és una veu que cal tenir sempre en compte per no perdre'ns, per no perdre els orígens, per no desviar-nos de la nostra tradició cultural.
Tots els que ens dediquem als sabers "irrellevants" cal que estoicament traguem pit davant les mostres massa freqüents d'ostentació de la ignorància que apareixen en no pocs programes de mass media.
Bravo! Marías!

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

2009-10-12T18:49:00.002+02:00

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots -memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l'Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0).
Doncs bé, ja tenim l'Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.

TARRACO OBSERVADA PER LA UNESCO

2009-10-11T10:54:00.004+02:00

Cal fer els deures! Hi ha unes dates per als exàmens i cal tenir els treballs a punt per a lliurar als avaluadors.
Aquest lema que tot estudiant aplicat té en compte, sembla que costa d'assumir per part dels responsables de la Tarraco Patrimoni de la Humanitat. Resulta que la nominació com a tal no suposa un assoliment definitiu, sinó que comporta unes obligacions per tal que aquest patrimoni reuneixi les condicions necessàries per a seguir essent-ho. Això vol dir inversió, treball i eficàcia/eficiència. Esperem que els responsables donin exemple i poguem seguir tenint una Tarragona, patrimoni de la Humanitat. Per cert, en l'article hi ha un resum molt clar del que es pot anar a veure a Tarraco i voltants.

Mites polars

2009-07-29T22:44:00.003+02:00

Un article del Culturas de La Vanguardia ens ressenya un estudi sobre els mites polars -la veritat és el primer cop que llegeixo aquesta categoria-. És cert que entre els clàssics hi ha el testimoni dels hiperboris, uns éssers ubicats al Nord de la Mediterrània (de fet més enllà del nord: ὑπερ (més enllà, a l'extrem) βόρεος (del Nord)< Βορέας (vent del Nord, Tramuntana). Vincular aquests mites amb el nazisme, amb la raça ària, trobo que és un exercici de mistificació de poc nivell. Ara, probablement això es devia haver fet.

Vegem-ho com un mite adàmic, paradisíac, el corresponent a l'Edat d'Or, o al regne de Xauxa o de Preste Juan. Un llibre editat per Atalanta i escrit per un desconegut Joscelyn Godwin. Interessant.

Homer, de moda

2009-06-26T06:45:00.005+02:00

El llançament d'un llibre per part d'una gran editorial sempre és una bona excusa per a recordar Homer i l'èpica grega. Potser ajudarà a treure el mal regust de boca que segons sembla ha deixat en l'estudiantat el text de llengua catalana a la selectivitat, extret de "Introducció a la Ilíada" del meu admirat Jaume Pòrtulas que us incrusto més avall.
És possible que encara hi hagi algú que als sis anys entengui el llatí, -essent anglòfon!!!-, i als deu grec antic? Sembla que la intel·lectualitat anglesa és capaç de produir personatges així. El que no sé és si el públic hispà entendrà això com un exotisme foraviat i excèntric o com un valor a imitar. Em temo molt que allò primer.

EDUCACIÓ: DE NOU A LA PICOTA

2009-05-31T11:06:00.004+02:00

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc.
Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si es pot- interès per ella, tractar els problemes d'actitud amb comprensió i a la vegada amb fermesa, evitant sempre el fet sentir-nos atacats a nivell personal -cosa extremadament difícil- i veure el conflicte com un element inherent a la nostra feina que cal superar amb totes les eines que es tenen -diàleg, normatives, sancions, mediacions, etc.

Tornar als clàssics! NUNC!

2009-04-19T20:42:00.000+02:00

Diuen que els clàssics ho són perquè sempre tornen. No hi ha cap mena de dubte que en temps de crisi -perdoneu que no sigui gaire original en els temes- girar els ulls cap a ells ens aconsola, orienta i omple de sentit allò que sembla que l'havia perdut.

Qui qüestiona "l'autoritat dels mites grecs"?

2009-02-21T08:43:00.001+01:00

Reedició del llibre de Georges Steiner "Antígonas. La travesía de un mito universal por la historia de Occidente". Carlos García Gual en fa una crítica subratllant allò que té de general, trascendint l'estricte mite d'Antígona i el casal d'Èdip.

Què té de fascinant la mitologia grega que, en la nostra cultura, ha estat referent obligat durant méws de dos mil·lenis? Segurament perquè ens hi reconeixem. Perquè ens sentim acompanyats per aquestes figures tan semblants als arquètips que guardem en l'ànima. Perquè ens fan companyia en el viatge de la vida. Quan s'abandonin, quan no es reconegui ja el "rem d'Ulisses" i majoritàriament hom pregunti: "qui és aquest boig que ha mort son pare i ha jagut amb sa mare?", la nostra cultura haurà mort i el fred glacial acompanyarà el viatger.

Graffiti a Gades

2009-01-31T18:37:00.000+01:00

Hi ha coses que travessen com un fil d'or o de porqueria tota la història de la humanitat. En aquests temps de crisi econòmica, en què sembla que uns quants (molts) espavilats s'han folrat a base de comissions i primes per vendre productes financers "tòxics" (és a dir, crèdits en base a cap garantia i que mai no seran retornats ), temps en què aquest fil (de porqueria) emergeix en forma d'ambició i menyspreu pel feble, d'egoisme i d'irresponsabilitat, sorgeix com una mena d'oracle una inscripció a Gades, a l'excavació del seu teatre romà. Hi diu LATRO BE. Atenció alumnes de 1r btx: un mot de la 3a "latro, -onis"! Les sigles BE sembla que deuen fer referència a Balbus, un conegut romà amic d'August i oriund d'aquesta ciutat andalusa, que probablement devia alguns diners. Potser al picapedrer que ho va escriure?
No puc evitar de posar aquesta escena hil·larant de la Vida de Brian, en què els graffitis hi juguen un paper fonamental.

Quanta raó, Llovet!

2009-01-29T19:22:00.000+01:00

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials.
No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religiós, d'allò que és estètica i d'allò que és filosofia i antropologia. No tinguem por d'explicar Noè, l'Edèn, l'Esperit Sant, les cartes de Sant Pau, la virginitat de Maria, si en tenim l'ocasió: l'alumnat ens ho agrairà.

Ara, "La classe"

2009-01-24T09:07:00.001+01:00

L'educació no para d'estar en primera línia de preocupació, tot i que la crisi econòmica i l'Obama l'hagin desplaçat temporalment de la primeríssima. No patiu. Veureu com, en la mesura que ens hi anem acostumant -a la crisi i a l'Obama-, l'educació hi tornarà. Perquè no para d'estar-hi. Ara és una pel·lícula francesa que mostra la duresa amb què es treballa als lycées francesos. Les comparacions amb el nostre sistema i la nostra problemàtica estan servides. En Gregorio Morán se n'encarrega a La Vanguardia.

La Bernat Metge deixa l'Olimp... i baixa al quiosc

2009-01-23T08:31:00.000+01:00

Ara que potser començarem a ser un país normal -tirant a bo, apuntant a l'excel·lència- pel que fa a l'edició dels clàssics, en Quim Monzó ens vaticina l'apocalipsi per a la nostra llengua i cultura.

Gran, grandíssima idea, audaç, amb retard perdonable, sense ajudes de l'administració -jo no n'hi sé veure-, un favor immens a la cultura, a la difusió, a l'amor propi del país,... No tinc paraules per descriure la sortida al carrer de la col·lecció Altaya dels facsímils de la Bernat Metge. Per 3€, el Sòfocles de Riba! A hores d'ara haurien d'estar exhaurits i l'editorial s'hauria d'estar plantejant una reedició!

Això, em temo, no passarà. Aspirem, de moment, que aquests 50 volums previstos arribin a veure tots la llum. Si això passa, potser no estarem tan malament. Potser hi ha esperança que la flama clàssica no s'apagui, ans al contrari, com passa sovint en la nostra cultura de masses, potser es posarà de moda. Potser, com passa en altres països, l'aprenentatge de les clàssiques (llengües i cultura) tornarà a ser l'empremta de qualitat del ciutadà normal, no l'empremta de l'estrany, capriciós o pintoresc.
Gràcies Institut Cambó (propietari de la Col·lecció Bernat Metge)! Gràcies, editorial Altaya! Que Mercuri afavoreixi el vostre peculi i la nostra satisfacció de veure arribar a bon port la col·lecció encetada!

INCIPERE, DIMIDIUM

ΧΑΛΕΠΑ ΤΑ ΚΑΛΑ

2009-01-18T18:43:00.000+01:00

L'exposició del Museu del Prado 'Entre dioses y hombres' es una bona excusa per al professor Emilio Lledó per tal de fer una exquisida argumentació del lligam essencial per als grecs antics entre els conceptes de bell (καλός) i bo (ἀγαθός).

Retorn a Grècia. La Grècia de la llibertat i la justícia, de la bondat i la bellesa. De ben segur que l'Atenes del moment no va ser un paradís, però sí un lloc per formular-lo, discutir-lo i per dirigir-s'hi. Així ho ha entès sempre la nostra cultura, que s'emmiralla no en Grècia sinó en l'ideal grec.

POSSIBLES NOVES LECTURES

2009-01-17T12:07:00.000+01:00

Han sortit novel·les històriques sobre el món romà.

- Simon Scarrow. Centurión. Traducció de Montserrat Batista. Edhasa. Barcelona, 2008. 576 pàgines. 28 euros.

- Rosemary Sutcliff. El águila de la Novena Legión. Traducció de Francisco García Lorenzana. Plataforma Editorial. Barcelona, 2008. 300 pàgines. 19,95 euros.

- Gisbert Haefs. César, las cenizas de la República. Traducció de Carlos Fortea. Edhasa. Barcelona, 2008. 576 pàgines. 35 euros.

Si en llegiu la ressenya, alguna pot ser interessant, ara, l'element militar i bèl·lic sembla que hi és present en totes. Potser vivim en una època de molta èpica i poca lírica.

Ara toca l'Anàbasi

2009-01-05T09:06:00.000+01:00

Està vist que els clàssics es revisiten a cop de talonari i d'oportunitat política. Dos llibres, un d'ells del prolífic i -de vegades- infumable Manfredi, recreen l'expedició dels deu mil, la primera obra grega seguida que em van fer traduir a classe de COU. Encara en conservo el llibre de l'Editorial Bosch, edició de Jaume Berenguer-autor de la Gramàtica grega de referència- del 1964. Qui m'hagués dit aleshores que jo seria professor de grec!

El relat és la història del retorn d'una colla de mercenaris grecs al servei d'un reietó persa, que un cop veuen frustrada la seva victòria i la possibilitat d'obtenir-ne guanys econòmics es dediquen a salvar la pròpia vida tot fent cap a la seva pàtria: Grècia. Retorn a Grècia!!! Hi ha una lectura de l'ocasió per a mi més profètica que aquesta?

LLOVET I PORTULAS

2008-12-18T17:10:00.001+01:00

En Llovet continua en la línia -oberta ja fa uns quants dies- de la crítica al Pla Bolonya, tot oposant a la Universitat que prepara, la seva visió humanista. Quin paper hi jugaran les humanitats (enteses com a tals, l'estudi del món clàssic -llengües i literatures grega i romana-, de la filosofia, de la història, de la història de l'art, ...) en la formació dels futurs universitaris? Aquests aprenentatges apareixeran únicament a l'ensenyament secundari, que ja apareix fortament especialitzat arran de l'última reforma del pla d'estudis? És a dir, cal concebre les elits tècniques, econòmiques, empresarials del futur, absolutament ignorants en humanitats?
Jo entenc que en el futur immediat serà així i, crec, que ja és així en el nostre present. Les elits econòmiques i polítiques del nostre país no sembla que hagin rebut cap formació mínimament aprofundida sobre aquestes matèries; per exemple, el discurs oral de la majoria d'ells és lamentable, caòtic i ple de consignes dictades per assessors tan poc formats com ells. Escolteu Montilla, Zapatero, l'inefable Solbes o el macarrònic Saura, en referència als polítics. Els economistes ja no els treuen gaire. Probablement perquè no tenen gaire cosa a dir fora de resultats econòmics o presumptes resultats i previsions econòmiques que després resulten errònies.
Segurament el futur de les humanitats ja no es trobi en els currícula oficials sinó en els cursos i estudis que un pugui fer fora de les institucions regulars. Potser la gent de clàssiques hauríem d'obrir acadèmies d'humanitats per atreure aquestes elits i guanyar-les no a base de qualificacions acadèmiques sinó de qualificacions humanes. Una mena d'apostolat, vaja!

EDUCACIÓ, EDUCACIÓ, ...

2008-12-06T19:15:00.000+01:00

Que l'educació es trobi en un estat de debat continu, és quelcom que ja no ens sorprèn. Per als que hi treballem, les opinions que s'emeten amb major o menor repercussió són un tornar a sentir arguments ja sabuts, arxisabuts, i contra els quals ja estem força impermeabilitzats. Els comentaris que circulen van des de l'apocalipsi imminent, fins als políticament correctes Els que estem al peu del canó necessitem arguments, opinions que ens ajudin a començar els dilluns amb l'esperança que allò que anem a fer té sentit. Que tot i que pugui ser millorable el que hi trobarem als centres (l'alumnat, les seves famílies, les instal·lacions, els recursos, la nostra mateixa capacitat i habilitat per transmetre, organitzar, acompanyar, ...), allò que es produeix allà són moments insòlits a la nostra societat: un adult transmet directament coneixments, valors, per la via de l'intercanvi, del diàleg. Desvetlla en el/la jove, la resposta, tàcita, explícita i de vegades sorollosa i rebel, també directa. Una acció en què s'havia basat tota la nostra cultura, la interacció adult (que ensenya) amb jove (que aprèn), està en vies d'extinció. La família, que havia estat la gran transmissora de la cultura dels valors, està abandonant aquest paper. Als carrers i places els adults tampoc l'exerceixen. Ara ho fan els iguals, les colles d'amics, i les sèries televisives.
Qui o què ha desacreditat aquest escenari de comunicació entre generacions, en la qual es basa tota tradició? Ha estat la mateixa escola, els propis docents? Ha estat el desdibuixament dels rols dins de les famílies, en especial, el del pare i el de la mare? Qui ho sap! Però el que és clar és que cal mantenir el reducte on això es produeix: el centre educatiu com a transmissor de cultura. I no ha de fer por la idea de transmetre. Sí, ja sé, que els pedagogs se'ns tiraran a sobre dient que el que hem de fer és ensenyar a aprendre.
Aquí teniu dues aportacions a aquest debat sobre l'educació. Una, fulminant contra el pedagogisme que ja ha rebut resposta. L'altra, mesurada i oberta, empeny a la reflexió i a l'autocrítica, tot fent una ressenya del llibre El aula desierta de Concha Fernández Martorell.

DELENDA EST UNIVERSITAS?

2008-11-29T11:35:00.000+01:00

En Jordi Llovet -professor afamat a la meva època d'estudiant, malgrat que no va a tenir-me com a alumne- ha abandonat aquesta setmana la crítica literària, des de la qual ens obsequia amb articles impagables. Per via de la política universitària, arriba al moll de l'os del debat sociocultural a les societats occidentals. Bolonya, el pla, no ha de ser criticat per l'homologació dels estudis arreu d'Europa: això és un guany. El pla, diu ell, ha de ser criticat pel menysteniment que fa de les Humanitats en el conjunt del sistema universitari. Quin paper han de jugar les Humanitats en les elits que dirigiran el país? Ens encaminem al món en què els científics, els economistes, els juristes, els filòlegs del "this book is on the table" -aguda categorització de certs estudiants de filologia germànica- seran ignorants del pòsit cultural que Occident ha generat en els darrers dos mil cinc-cents anys?
Des de les aules de secundària el problema es percep des d'una altra vessant. L'alumnat brillant, capaç, motivat, interessat, fuig majoritàriament del 4t ESO i batxillerat d'humanitats (l'itinerari de les literatures, les llengües clàssiques, les llengües modernes...). Per quines causes? N'hi deu haver d'endògenes al centre educatiu i d'exògenes. Entre les primeres, la poca valoració que en cada centre tenen les Humanitats. Caldria vendre el discurs d'en Llovet (la importància de les Humanitats en la formació general en tots els ordres de la vida) en tots i cadascun dels centres educatius. Aquesta és feina nostra, dels docents de secundària, que toparà de ben segur amb un discurs dominant nascut fora del centre educatiu, exògen per tant, que valora l'educació en funció del lloc de treball a què donarà accés i al sou que s'obtindrà exercint-lo. A aquest discurs, crònic en certes capes baixes i mitjanes de la població que han accedit en les dues últimes generacions a l'ensenyament secundari i superior, s'hi afegeixen les decisions que prenen els polítics amb el persistent argument de la competitivitat i del valor afegit. Pel que dedueixo de l'article, el Pla Bolonya va en aquesta direcció i les Humanitats sembla que hi estan de més, pel seu component generalista i crític.
Pinten bastos.

QUÈ EN FEM DE NUMÀNCIA?

2008-11-23T08:54:00.000+01:00

És clar que el desenvolupament econòmic de les viles, comarques, regions, comunitats autònomes, etc., es basa sovint en l'expansió immobiliària i urbanística. Doncs bé, Sòria, que no pot deixar passar gaire trens per a progressar en el món de l'economia i això que ara en diuen societat del coneixement, preveu fer arribar un complex econòmic-residencial fins al mateix jaciment arqueològic de la ciutat celtíbera. D'opinions, ja ho veieu, n'hi ha per tots els gustos. Un exemple més del conflicte permanent entre el progrés i el respecte envers el passat.

En Puigverd posa en solfa el "deus ex machina"

2008-11-07T16:36:00.000+01:00

L'Antoni Puigverd, comentarista i escriptor de La Vanguardia, ha fet un article sobre la relació que pot establir-se entre l'elecció recent de Barack Obama amb la crisi econòmica en què sembla que estem immersos. La relació és un efecte "deus ex machina" que defineix amb curosa exactitud i, evidentment, des del punt de vista literari-creatiu en fa una valoració negativa.

EPICUR, NOVAMENT EDITAT

2008-10-31T09:14:00.000+01:00

La professora de la UB Montserrat Jufresa ha traduït novament els fragments d'Epicur. En Jordi Llovet, ex-professor de la mateixa Universitat, i crític literari -dels pocs que queden que ens parla quasi setmanalment dels clàssics- entre moltes d'altres ocupacions, ens fa una ressenya del llibre i ens il·lustra de manera molt didàctica -hi ha habilitats que mai no es perden- sobre quina és l'ètica que proposava Epicur i d'on prové la mala fama que la cultura occidental, en part, li ha atribuït i en responsabilitza, amb tota la raó, les tradicions platònica i aristotèlica que -no ens enganyem- el cristianisme va prestigiar pel damunt d'altres corrents més materialistes.

ATENCIÓ: EL LLATÍ TRIOMFA ALS EUA

2008-10-28T00:17:00.000+01:00

Tal com ho sentiu. La societat més avanaçada del planeta està redescobrint el llatí a l'ensenyament secundari i l'està convertint en un empremta de qualitat. El llatí està desplaçant en nombre d'estudiants que el trien l'alemany i altres llengües modernes.
És fàcil fer la brometa, però, no puc estar-me'n: este muerto està muy vivo!!!

MITOLOGIA VIVA

2008-10-27T19:09:00.000+01:00

Què deu tenir en Sísif que el fa comparable a la situació de l'estat d'Israel? És potser un fer camí constant? Una repetició dels errors? Una tasca incacabable? Un càstig dels déus?
Ànim blognautes, deixeu-me un missatge que em pugui aclarir la semblança entre el nostre personatge i la situació d'Israel i Palestina.

PD: potser aquesta imatge us pot aclarir alguna cosa.

EN BRAD PITT TORNA AL MÓN CLÀSSIC

2008-10-24T09:21:00.000+02:00

Qui no recorda Aquil·les morint a mans de Briseida (apòcrif, però al cap i a la fi efectiu i molt cinematogràfic) en el film Troia?

Doncs bé, en Brad no va morir per al món clàssic. Renaixerà com a Odisseu (o Ulisses) en una versió cinematogràfica de l'Odissea, que encara s'ha d'endegar. Fixeu-vos si és a les beceroles que ni tan sols saben si ho ambientaran a l'antiga Grècia o a l'espai intersideral.

Benvolgut Brad, et desitgem un feliç retorn al nostre món clàssic. Que sigui a fi de bé i que no ens ofereixis una posada en escena o un guió decebedor.

ΚΑΛΩΣ ΕΛΘΕ

SALVE BRAD

L'arqueologia es corregeix

2008-10-20T06:43:00.000+02:00

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava.
En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.

L'ARQUEOLOGIA NO S'ATURA (TOT I QUE A VEGADES ES PASSA)

2008-10-18T17:37:00.000+02:00

A ROMA HAN TROBAT EL LLOC EXACTE ON VA MORIR L'EMPERADOR CA·LÍGULA!!! I LA "TOMBA" DE MAXIMUS, EL PROTAGONISTA DE GLADIATOR

Sempre hi ha tresors, troballes, misteris, per descobrir. Algunes d'elles, però, han caigut en mans de la vulgarització, per tal d'aconseguir fama entre el gran públic i els mitjans de comunicació. I així com tenim una notícia que ens parla de la descoberta d'un indret on molt probablement va morir el pervers Cal·lígula, en tenim una altra en què els arqueòlegs italians -per aconseguir notorietat i segurment diners per la via del turisme- anuncien la descoberta de la tomba de Maximus -personatge fictici de la pel·lícula de Ridley Scott, Gladiator-.