Salta al contingut principal

Mites polars

Un article del Culturas de La Vanguardia ens ressenya un estudi sobre els mites polars -la veritat és el primer cop que llegeixo aquesta categoria-. És cert que entre els clàssics hi ha el testimoni dels hiperboris, uns éssers ubicats al Nord de la Mediterrània (de fet més enllà del nord: ὑπερ (més enllà, a l'extrem) βόρεος (del Nord)< Βορέας (vent del Nord, Tramuntana). Vincular aquests mites amb el nazisme, amb la raça ària, trobo que és un exercici de mistificació de poc nivell. Ara, probablement això es devia haver fet.
Vegem-ho com un mite adàmic, paradisíac, el corresponent a l'Edat d'Or, o al regne de Xauxa o de Preste Juan. Un llibre editat per Atalanta i escrit per un desconegut Joscelyn Godwin. Interessant.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.

Aquest estiu no parem

Es veu que a l'estiu és temps de treure a airejar els clàssics. Ja va bé. La Vanguardia es fa ressò de la traducció d'Heròdot a La Magrana, dos volums del qual ja formen part de la meva biblioteca. Mica a mica anem tenint en català tots els clàssics del cànon. Com podia ser que no hi fos Heròdot? En els meus estudis de filologia grega (1981-1986) no hi havia ni la Ilíada (que ara s'està endegant), ni Hesíode, ni la Lírica arcaica, ni Heròdot, ... Tot i tenir una gran biblioteca -la Bernat Metge- la cultura catalana tenia també grans llacunes que es van omplint.