RES NOVAE

Ens publica La Vanguardia una carta que fa referència a una notícia del NYT sobre el fet que l'any 2007 (!!!) es qüestionava els resultats de programes 1x1, com el nostre famós EDUCAT. En general els resultats semblen no gaire positius, més aviat al contrari. Les escoles que van participar-hi sen'han anat retirant del programa. Què fa pensar als nostres gestors d'educació que aquí els resultats seran diferents? Hi ha un fragment de la notícia que és revelador. És l'afirmació d'un partidari del programa: “Where laptops and Internet use make a difference are in innovation, creativity, autonomy and independent research,” he said. “If the goal is to get kids up to basic standard levels, then maybe laptops are not the tool. But if the goal is to create the George Lucas and Steve Jobs of the future, then laptops are extremely useful.” El problema és que potser a Catalunya el nostre objectiu és més el primer que el segon.

En Francesc de Carreras exposa la seva visió del que ha de ser l'educació. És una visió contracorrent del que avui es porta. Podríem dir que és una visió tradicional de l'educació i ésp er això que evoca el sistema universitari alemany que pel que sembla ha rebutjat el pla Bolonya. Sorprèn el que diu sobre l'educació general en què allibera la família de tota acció sobre el món de l'escola. Ara que es signarà una " carta de compromís educatiu " entre els centres i les famílies...

Article de El País sobre l'allau d'ordinadors que està caient a TOTS els països sudamericans. Algunes coses sorprenents de l'article. Els ordinadors són oferts/venuts per empreses nordamericanes a un preu -atenció!!!- de 188$, és a dir, 140€. Com és que aquí en paguem 300€?. Veig un gran interès dels EEUU per digitalitzar Amèrica com una continuació del "América para los americanos", (com una nova colonització?). Una altra cosa sorprenent: les crítiques que es fan al programa, només una d'elles és exportable al nostre país, la necessitat de formació dels mestres/professors. Això significa que és un punt clau que nosaltres també hem de resoldre. Les altres crítiques al programa, crec, les podem obviar. Per tant, als detractors i escèptics de casa nostra cal dir-los, en primer lloc, que no podem quedar-nos enrera i, en segon lloc, cal dominar els mitjans -formació del professorat- per poder millorar els objectius.

L'Antoni Puigverd fa una visió apocalíptica de l'educació a casa nostra. Davant d'un diagnòstic pèssim proposa "ordre" (públic) i "coneixements". Té raó si contemplem l'escola/insitut com una transmissora de coneixements. El problema és que l'escola cada cop és més coses: centre social (assistencial) on es conviu i on s'adquireixen les competències (no només els coneixements) per funcionar a nivell ciutadà i intel·lectual. És a dir, que aquests objectius que proposa potser estan molt bé en un article de mitja pàgina, però mereixen una exposició de matisos més àmplia. Barrejar en aquesta apolcalipsi el tema dels ordinadors em sembla una mica facilot.

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e...

L'educació no para d'estar en primera línia de preocupació, tot i que la crisi econòmica i l'Obama l'hagin desplaçat temporalment de la primeríssima. No patiu. Veureu com, en la mesura que ens hi anem acostumant -a la crisi i a l'Obama-, l'educació hi tornarà. Perquè no para d'estar-hi. Ara és una pel·lícula francesa que mostra la duresa amb què es treballa als lycées francesos. Les comparacions amb el nostre sistema i la nostra problemàtica estan servides. En Gregorio Morán se n'encarrega a La Vanguardia .

Que l'educació es trobi en un estat de debat continu, és quelcom que ja no ens sorprèn. Per als que hi treballem, les opinions que s'emeten amb major o menor repercussió són un tornar a sentir arguments ja sabuts, arxisabuts, i contra els quals ja estem força impermeabilitzats. Els comentaris que circulen van des de l'apocalipsi imminent, fins als políticament correctes Els que estem al peu del canó necessitem arguments, opinions que ens ajudin a començar els dilluns amb l'esperança que allò que anem a fer té sentit. Que tot i que pugui ser millorable el que hi trobarem als centres (l'alumnat, les seves famílies, les instal·lacions, els recursos, la nostra mateixa capacitat i habilitat per transmetre, organitzar, acompanyar, ...), allò que es produeix allà són moments insòlits a la nostra societat: un adult transmet directament coneixments, valors, per la via de l'intercanvi, del diàleg. Desvetlla en el/la jove, la resposta, tàcita, explícita i de vegades soro...