RES NOVAE

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e...

Diuen que els clàssics ho són perquè sempre tornen. No hi ha cap mena de dubte que en temps de crisi -perdoneu que no sigui gaire original en els temes- girar els ulls cap a ells ens aconsola, orienta i omple de sentit allò que sembla que l'havia perdut.

Reedició del llibre de Georges Steiner "Antígonas. La travesía de un mito universal por la historia de Occidente". Carlos García Gual en fa una crítica subratllant allò que té de general, trascendint l'estricte mite d'Antígona i el casal d'Èdip. Què té de fascinant la mitologia grega que, en la nostra cultura, ha estat referent obligat durant méws de dos mil·lenis? Segurament perquè ens hi reconeixem. Perquè ens sentim acompanyats per aquestes figures tan semblants als arquètips que guardem en l'ànima. Perquè ens fan companyia en el viatge de la vida. Quan s'abandonin, quan no es reconegui ja el "rem d'Ulisses" i majoritàriament hom pregunti: "qui és aquest boig que ha mort son pare i ha jagut amb sa mare?", la nostra cultura haurà mort i el fred glacial acompanyarà el viatger.

Hi ha coses que travessen com un fil d'or o de porqueria tota la història de la humanitat. En aquests temps de crisi econòmica, en què sembla que uns quants (molts) espavilats s'han folrat a base de comissions i primes per vendre productes financers "tòxics" (és a dir, crèdits en base a cap garantia i que mai no seran retornats ), temps en què aquest fil (de porqueria) emergeix en forma d'ambició i menyspreu pel feble, d'egoisme i d'irresponsabilitat, sorgeix com una mena d'oracle una inscripció a Gades, a l'excavació del seu teatre romà. Hi diu LATRO BE. Atenció alumnes de 1r btx: un mot de la 3a "latro, -onis"! Les sigles BE sembla que deuen fer referència a Balbus , un conegut romà amic d'August i oriund d'aquesta ciutat andalusa, que probablement devia alguns diners. Potser al picapedrer que ho va escriure? No puc evitar de posar aquesta escena hil·larant de la Vida de Brian, en què els graffitis hi juguen un paper fonamental.

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials. No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religió...

L'educació no para d'estar en primera línia de preocupació, tot i que la crisi econòmica i l'Obama l'hagin desplaçat temporalment de la primeríssima. No patiu. Veureu com, en la mesura que ens hi anem acostumant -a la crisi i a l'Obama-, l'educació hi tornarà. Perquè no para d'estar-hi. Ara és una pel·lícula francesa que mostra la duresa amb què es treballa als lycées francesos. Les comparacions amb el nostre sistema i la nostra problemàtica estan servides. En Gregorio Morán se n'encarrega a La Vanguardia .

Ara que potser començarem a ser un país normal -tirant a bo, apuntant a l'excel·lència- pel que fa a l'edició dels clàssics, en Quim Monzó ens vaticina l'apocalipsi per a la nostra llengua i cultura. Gran, grandíssima idea, audaç, amb retard perdonable, sense ajudes de l'administració -jo no n'hi sé veure-, un favor immens a la cultura, a la difusió, a l'amor propi del país,... No tinc paraules per descriure la sortida al carrer de la col·lecció Altaya dels facsímils de la Bernat Metge. Per 3€, el Sòfocles de Riba! A hores d'ara haurien d'estar exhaurits i l'editorial s'hauria d'estar plantejant una reedició! Això, em temo, no passarà. Aspirem, de moment, que aquests 50 volums previstos arribin a veure tots la llum. Si això passa, potser no estarem tan malament. Potser hi ha esperança que la flama clàssica no s'apagui, ans al contrari, com passa sovint en la nostra cultura de masses, potser es posarà de moda. Potser, com passa en altres p...