Passa al contingut principal

IRRELLEVÀNCIA

Potser és l'articulista que més segueixo. En Javier Marías sap opinar sempre amb aquell revolucionari sentit comú en què s'ha basat la nostra cultura. No comparteixo totes les seves opinions, però sóc un admirador del to revolucionari de la seva sensatesa. En aquests temps d'innovacions tecnològiques galopans, de sistemes econòmics que esclaten a les nostres mans sense poder fer res, en aquest afany contemporani de donar més importància al mitjà (les TAC, les TIC o com vulgui dir-se'n,...) que als fins, és una veu que cal tenir sempre en compte per no perdre'ns, per no perdre els orígens, per no desviar-nos de la nostra tradició cultural.
Tots els que ens dediquem als sabers "irrellevants" cal que estoicament traguem pit davant les mostres massa freqüents d'ostentació de la ignorància que apareixen en no pocs programes de mass media.
Bravo! Marías!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EDUCACIÓ: DE NOU A LA PICOTA

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e

L'arqueologia es corregeix

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava. En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.