RES NOVAE

Tarraco i l'aigua, vet aquí un misteri mig resolt, mig per resoldre. Un llac subterrani d'aigua dolça ocupa el centre de l'antiga ciutat, a 30 m. de profunditat. L'únic aqüeducte que s'ha trobat, el que passa sobre les arcades del Pont del Diable, sembla que devia ser insuficient per abastir una capital de província.

Un equip d'arqueòlegs ha estat furgant en el subsòl de la Catedral de Tarragona a la recerca dels vestigis del temple d'August. Durant aquest temps ha anat publicant les troballes a un blog . Ara que han tornat a cobrir la cata feta en el paviment, serà l'hora de mostrar les conclusions a què es pot arribar. De moment la Vanguardia en fa un reportatge divulgatiu sense entrar en gaire detalls. Cal dir que l'obra ha tingut els seus detractors.

...θνητὸν ὄντ' ἐκείνην τὴν τελευταίαν ἰδεῖν ἡμέραν ἐπισκοποῦντα μηδέν'ὀλβίζειν, πρὶν ἄν τέρμα τοῦ βίου περάσῃ μηδὲν ἀλγεινὸν παθών. Sòfocles, Èdip Rei (1528-1530) ...Ultima semper exspectanda dies homini est, dicique beatus ante obitum nemo supremaque funera debet. Ovidi, Metamorfosis, 3, 135 Un article de Babelia reviu un pensament clàssic molt arrelat: feliç només pot ser considerat aquell que ja ha exhaurit els seus dies. Només després de la mort podem judicar i convertir en exemple les persones conegudes. Fa uns dies en Quim Monzó , amb el seu to sorneguer, feia una reflexió similar de la imatge que post mortem donem els humans.

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

En plena expansió, popularització, vulgarització, del web 2.0, van sorgint a tall de veus incòmodes avisos d'experts en la matèria sobre la perillositat que té per als individus la difusió incontrolada de la informació personal. Si ens fixem en el que nosaltres mateixos podem arribar a fer en les cerques sobre persones, què no podran arribar a fer els estats, les corporacions? Avui La Vanguardia publica un d'aquests avisos.

En Ramon Solsona, escriptor i periodista de La Vanguardia, ens fa una polièdrica comparació entre la figura mitològica d'Aquil·les (ὠκὺς ποδὰς) i la del futbolista del Barça Xavi Hernández. En Xavi és el nostre Aquil·les de l'èpica-futbol, que pateix precisament dels talons, el punt feble també del fill de Tetis. L'autor ha de llimar la figura mitològica per tal que no traslladem a en Xavi altres trets gens benignes d'Aquil·les, com són la seva ferotgia i crueltat en l'enfrontament contra Hèctor i el seu l'egocentrisme en l'enfrontament amb Agamèmnon, que potser el farien més proper al futbolista-antogonista CR9.

Ens publica La Vanguardia una carta que fa referència a una notícia del NYT sobre el fet que l'any 2007 (!!!) es qüestionava els resultats de programes 1x1, com el nostre famós EDUCAT. En general els resultats semblen no gaire positius, més aviat al contrari. Les escoles que van participar-hi sen'han anat retirant del programa. Què fa pensar als nostres gestors d'educació que aquí els resultats seran diferents? Hi ha un fragment de la notícia que és revelador. És l'afirmació d'un partidari del programa: “Where laptops and Internet use make a difference are in innovation, creativity, autonomy and independent research,” he said. “If the goal is to get kids up to basic standard levels, then maybe laptops are not the tool. But if the goal is to create the George Lucas and Steve Jobs of the future, then laptops are extremely useful.” El problema és que potser a Catalunya el nostre objectiu és més el primer que el segon.

Una gravació dels goigs a Sant Fèlix. Una mostra de la tradició que s'ha mantingut per l'afany identitari d'una comunitat. Un text carrincló, una història inversemblant i maniquea, una música justieta, són capaços de crear un objecte artístic seguit emocionadament per un col·lectiu amplíssim. Les tradicions tenen un recorregut de vegades sorprenent i difícilment observable. Se m'acut el cas del motiu de la Ilíada arran de la lectura de Pòrtulas. Hi ha un moment que un col·lectiu -la polis grega- fa de les contalles heroiques un senyal identitari. Vet aquí un suggerent paral·lelisme.

En Carlos García Gual publica avui un article al Babelia sobre unes traduccions de la Ilíada al castellà. En ell no esmenta la traducció que s'està duent a terme a la Bernat Metge en català, en aquest moment van pel tercer volum que inclou els cants del 9 al 12. En el camp de la cultura funciona la independència. En català segurament no disposem de tantes traduccions com en castellà però jo recordo perfectament la de Miquel Peix en hexàmetres catalans (1978) editada per Alpha, la primera que vaig llegir en la nostra llengua. La primera en termes absoluts fou evidentment la de Luis Segalà (1967; 1979 11a edició), de l'editoial Bruguera. Ara, per a mi, la millor que tenim sencera, de moment, és la de Joan Alberich, d'Edicions de la Magrana de 1996.

En Francesc de Carreras exposa la seva visió del que ha de ser l'educació. És una visió contracorrent del que avui es porta. Podríem dir que és una visió tradicional de l'educació i ésp er això que evoca el sistema universitari alemany que pel que sembla ha rebutjat el pla Bolonya. Sorprèn el que diu sobre l'educació general en què allibera la família de tota acció sobre el món de l'escola. Ara que es signarà una " carta de compromís educatiu " entre els centres i les famílies...

L'endemà de la primera gran victòria del Barça a la temporada que comença, El País Semanal publica un llarg article de David Trueba -gran amic seu- sobre Pep Guardiola. La gran virtut dels homes públics com ell és saber abstreure's d'aquesta dimensió i centrar-se en allò que realment els ha empès cap a la fama, que és el dia a dia, allò tan pesat que tots patirem a partir del setembre. Valgui'ns el relat de Trueba i la figura indiscutible de Guardiola per encarar aquest principi de curs d'una manera decidida.

En una polèmica entre especialistes del món teatral , en què es qüestionava la bona dicció dels actors espanyols i la seva aptitud per al cinema, un d'ells ha reconegut l'empobriment de l'ús de la llengua i l'ha atribuït, entre altres raons, a la manca de coneixement de grec i llatí. Sempre és bo que gent que no és del gremi docent es posicioni a favor de la difusió de les nostres matèries, que caldria impartir de forma oral, si és que ha d'ajudar els futurs actors i actrius. Potser sí que cal decantar-se pels mètodes d'ensenyament naturals, tipus Lingua latina per se illustrata.

Després de tornar de Grècia i de mitificar en mi mateix tot allò grec -precisament per la seva mancança-, veig pertot referències a Grècia, l'antiga i la moderna. Avui La Vanguardia ens ofereix aquest reportatge sobre la prova atlètica i les referències clàssiques del seu origen.

Després del viatge d'aquest estiu a l'Hèl·lada, van sorgint ressons en altres mitjans, com si presagiessin que tornar a Grècia és possible. Ja sabeu què és per a mi tornar a Grècia . Avui El País Semanal publica un article sobre les Cíclades.

Ja durant els meus estudis havia llegit llibres de García Gual. Avui la R osa Montero comenta a Babelia de El País, el llibre Encuentros heroicos. En fa una lloança mesurada i sensible. M'ha recordat el senzill plaer d'aprendre, de saber, que durant els estudis universitaris un conserva, i al cap dels anys potser va perdent, complicant-ho amb erudicions, teories i sistemes.

Qui no vegi extraordinari això que hem fet avui és perquè ja és un "seglevintiunauta". Jo que sóc del segle XX me n'admiro i reverencio aquest progrés. Un progrés on hi falta selecció, excel·lència, ànsia-d'elit, ... potser sí. Però al cap i a la fi un accés al lloc, a la informació precisa i segura i la llibertat de moviment -també cal dir que previ pagament, esclar. Amb retard hem aterrat a Atenes a les 16,00 aproximadament hora local. A les 17,00 arribàvem a l'hotel. Un hotel amb llums i ombres a la costa oriental de l'Àtica. A les 17,30 féiem un bany a la piscina i les 20,15 arribàvem a Súnion després de travessar la regió poblada d'oliveres i desastres urbanístics, però al cap i a la fi, l'Àtica.

Es veu que a l'estiu és temps de treure a airejar els clàssics. Ja va bé. La Vanguardia es fa ressò de la traducció d'Heròdot a La Magrana, dos volums del qual ja formen part de la meva biblioteca. Mica a mica anem tenint en català tots els clàssics del cànon. Com podia ser que no hi fos Heròdot? En els meus estudis de filologia grega (1981-1986) no hi havia ni la Ilíada (que ara s'està endegant), ni Hesíode, ni la Lírica arcaica, ni Heròdot, ... Tot i tenir una gran biblioteca -la Bernat Metge- la cultura catalana tenia també grans llacunes que es van omplint.

Diversos media de casa nostra i de gran audiència i seguiment s'han referit aquest cap de setmana als clàssics. El dissabte La Vanguardia , seguint potser l'estela del programa televisiu Sota terra, publicava un reportatge sobre els reptes pendents de l'arqueologia. Es refereix a aquells enigmes més estel·lars de l'arqueologia, alguns dels quals són de l'època clàssica. Tot sigui per guanyar vocacions per a les humanitats. De tota manera, cal advertir als futurs Indiana Jones que la feina de l'arqueologia és apassionant però més semblant a alguns moments del programa televisiu que dèiem que no a les aventures del senyor Jones. Diumenge el programa En Guàrdia , sempre voluntariós i eminentment divulgatiu, una rara avis dins de la radiofonia, ens delectava amb un programa sobre la religió romana en què la convidada és la professora Isabel Rodà.

Una altra obra sobre Homer resenyada per Babelia . Encara tinc pendent la Introducció a la Ilíada d'en Jaume Pòrtulas . Lectura d'estiu que deixi empremta pel que ha de venir: cal recuperar el grec.

La Vanguardia publica una entrevista a un especialista en patrimoni. El titular extret de la conversa va d'acord amb la "palpitació" dels temps: la rendibilitat econòmica de la seva conservació. Les runes atrauen turistes i aquests consumeixen estades, menjar, productes de la terra, ... Malgrat aquest titular tan "correcte", una lectura més atenta ens porta a apreciar-hi unes veritats que, ara que és temps de viatjar, prenen una rellevància especial: "Hi ha una cosa que ha fet molt mal sempre, i és que massa sovint considerem vulgar aquelles coses que hem vist tota la vida. Tendim a no donar valor a allò que veiem cada dia, i per aquest mal hi ha una cura clàssica: viatjar una mica i tornar a casa." I quines són aquestes coses que hauríem d'apreciar i no apreciem?: "...una placeta, per una finestra pintada de blavet o perquè hi ha una senyora que estén la roba al balcó. Així de simple. En patrimoni és clau aprendre a mirar-se les coses fugin

En Llovet torna als clàssics. Comenta un llibre de J.-P. Vernant adreçat als infants sobre l'Odissea. Sempre hi ha un refugi, un aixpluc en els clàssics, i més, en les grans obres homèriques. Escrivia en aquest mateix bloc fa un any l'esperança d'un retorn a Grècia. Per a mi, representava l'esperança de tornar a impartir la llengua grega a un institut. Ahir aquesta esperança s'enrunà. Al "millor" institut del meu poble no s'imparteix grec. De moment caldrà un refugi com el de Calipso... Al setembre vindrà l'èpica d'Ilió. RECIPIENDA LINGUA GRAECA ΕΛΕΥΘΕΡΙΑ ΤΗΙ ΕΛΛΗΝΙΚΗΙ ΓΛΩΤΤΑΙ

Ens informen els diaris que les autoritats italianes deixaran visitar les masmorres del Colosseu. En temps de crisi cal buscar un atractiu més al monument per la via de la morbositat. De tota manera, dubto jo que es pugui veure gran cosa més que passadissos mig enrunats, on diu -diu la notícia- que es respira la por, ... De passadissos d'amfiteatres em ve al cap en especial els de Pozzuoli (l'antiga Puteoli ) quan el 2007 el vam visitar. Hi ha tant i tant per conservar en aquestes ciutats i talianes que recordo que el museu annex a l'amfiteatre, el qual visitàvem nosaltres sols , estava només vigilat per una matrona que amb prou feines ens va cobrar l'entrada. Els passadissos dels soterranis eren esplèndids, molt ben conservats, plens d'herbes i gats. Ens allotjàvem al càmping Solfatara, on els efluvis volcànics emergien arran de terra. Érem prop de Cumes, del llac Avern, del Vesubi (queia un xic més lluny), ... Bons records...

El Babelia d'avui ens porta a l'ultimíssima novel·la històrica i a l'assaig sobre Roma, romans, gladiadors, Pompeia, sexe antic, emperadors, triomfs, etc. De nou sembla el morbus el que més atrau de Roma, és a dir, allò que ens en diferencia i els fa estranys. Potser hauríem de veure allò que ens els fa tan semblants a nosaltres.

Bé, ... és lamentable. Després d'esperar amb curiositat positiva l'estrena d'aquest film, que fins i tot reputades webs de clàssics havien publicitat, ens trobem amb una mena de pastiche infumable. Ja sé allò que "nunca segundas partes fueron buenas" -tot i que això no és una segona part, sinó allò que en diuen "remake"-, ja sé que quan els americans toquen alguna història la transformen en una guerra de bons contra dolents, ja sé que el cinema (americà) d'avui dia és 90% d'efectes digitals i 10% de guió,... ja ho sé, però això no treu que el producte sigui indignant, barroer i condemnable des de tots els punts de vista. Comencem per allò que com a amants de la cultura i la mitologia clàssica ens interessa, que és la història, el guió cinematogràfic. Farem una concessió als actuals creadors i els tindrem només com a mals copistes -molt dolents, però molt- del film de 1981 de Desmond Davis i amb Burgess Meredith com a un dels actors principal

El programa de Catalunya Ràdio En guàrdia està dedicant últimament monogràfics a temes d'història de Grècia i de Roma. Fa uns dies va emetre un programa sobre l'Anàbasi de Xenofont. L'últim programa va estar dedicat a Ciceró . Ciceró ve a ser, per a mi, el personatge de l'Antigor de qui coneixem més detalls de la seva vida pública i privada. És cert que moltes de les dades que conservem han estat transmeses per les seves pròpies obres, de manera que el que posseïm és la imatge que segurament ell va voler que es transmetés a la posteritat. Potser aquest és el secret de Ciceró, la voluntat de passar a la posteritat, de deixar empremta en el seu temps, de ser un exemple per a les futures generacions de romans, que venim a ser en últim terme també nosaltres. Aquesta voluntat de perduració ve combinada amb el reflex de valoracions diverses sobre les seves actuacions. I aquestes dades diverses sobre ell mateix ens el fan percebre com un home estranyament modern, amb uns ideal

Potser és la primavera? Pot ser que torni a tocar posar una mica de romans i grecs a primer terme, ... La Vanguardia ens obsequia amb amb un reportatge sobre el sexe al món grecoromà al capçal del seu Estilos de vida. És un reportatge un xic superficial que incideix en tota una sèrie de tòpics i no tan tòpics: la separació entre sexe i amor, i entre matrimoni i amor, la multisexualitat que es desprèn dels testimonis que conservem, ... Però, malgrat el nostre complex d'inhibits, reprimits, o com vulgui dir-se'n que traspuen aquests reportatges, hi ha una dada important que abona el progrés en aquest camp i la millor situació actual que la del món grecoromà, i és la tendència actual al respecte per l'altre en les relacions sexuals i, per tant, al consens en aquestes relacions. Tendència que no sempre triomfa:les notícies de violències de gènere, etc. així ho demostren. Conseqüència d'aquest respecte és l'assumpció d'un paper i d'un paper actiu de la dona "

Article de El País sobre l'allau d'ordinadors que està caient a TOTS els països sudamericans. Algunes coses sorprenents de l'article. Els ordinadors són oferts/venuts per empreses nordamericanes a un preu -atenció!!!- de 188$, és a dir, 140€. Com és que aquí en paguem 300€?. Veig un gran interès dels EEUU per digitalitzar Amèrica com una continuació del "América para los americanos", (com una nova colonització?). Una altra cosa sorprenent: les crítiques que es fan al programa, només una d'elles és exportable al nostre país, la necessitat de formació dels mestres/professors. Això significa que és un punt clau que nosaltres també hem de resoldre. Les altres crítiques al programa, crec, les podem obviar. Per tant, als detractors i escèptics de casa nostra cal dir-los, en primer lloc, que no podem quedar-nos enrera i, en segon lloc, cal dominar els mitjans -formació del professorat- per poder millorar els objectius.

L'Antoni Puigverd fa una visió apocalíptica de l'educació a casa nostra. Davant d'un diagnòstic pèssim proposa "ordre" (públic) i "coneixements". Té raó si contemplem l'escola/insitut com una transmissora de coneixements. El problema és que l'escola cada cop és més coses: centre social (assistencial) on es conviu i on s'adquireixen les competències (no només els coneixements) per funcionar a nivell ciutadà i intel·lectual. És a dir, que aquests objectius que proposa potser estan molt bé en un article de mitja pàgina, però mereixen una exposició de matisos més àmplia. Barrejar en aquesta apolcalipsi el tema dels ordinadors em sembla una mica facilot.

Avui El País publica un reportatge sobre les deficiències del nostre sistema educatiu. La novetat de l'anàlisi rau en una cosa que fa temps que es parla entre els professionals de l'educació: els dèficits de l'alumnat de secundària es podrien corregir amb una bona prevenció des de primària. La meva opinió és que segurament rebaixaríem força l'abandonament i el fracàs escolars. Però hi ha un factor clau també sobre el que cal incidir: l'entorn social (barri, carrer, ...) i familiar que envolta l'alumnat que fracassa. Calen recursos...

El programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio va glossar l'expedició dels Deu Mil. És d'aquelles perles que de tant en tant els mitjans públics ens ofereixen per acostar al gran públic aquells fets tan estranys i de vegades incomprensibles. Els meus sentiments envers l'Anàbasi provenen de molt enllà .

El primer País Domingo del 2010 ens regala la darrera actualitat sobre l'estat de la recerca de la cultura tartèssica. Sempre que surt el tema a classe, és una ocasió immillorable per recordar a l'alumnat que encara hi ha camps per estudiar, misteris per desvetllar, fins i tot, ciutats perdudes per desenterrar. Veurem fins on arriben les investigacions actuals. Esperem que més enllà que la recerca de les despulles de Lorca.