RES NOVAE

Potser és l'articulista que més segueixo. En Javier Marías sap opinar sempre amb aquell revolucionari sentit comú en què s'ha basat la nostra cultura. No comparteixo totes les seves opinions, però sóc un admirador del to revolucionari de la seva sensatesa. En aquests temps d'innovacions tecnològiques galopans, de sistemes econòmics que esclaten a les nostres mans sense poder fer res, en aquest afany contemporani de donar més importància al mitjà (les TAC, les TIC o com vulgui dir-se'n,...) que als fins, és una veu que cal tenir sempre en compte per no perdre'ns, per no perdre els orígens, per no desviar-nos de la nostra tradició cultural. Tots els que ens dediquem als sabers "irrellevants" cal que estoicament traguem pit davant les mostres massa freqüents d'ostentació de la ignorància que apareixen en no pocs programes de mass media. Bravo! Marías !

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.

Cal fer els deures! Hi ha unes dates per als exàmens i cal tenir els treballs a punt per a lliurar als avaluadors. Aquest lema que tot estudiant aplicat té en compte, sembla que costa d'assumir per part dels responsables de la Tarraco Patrimoni de la Humanitat. Resulta que la nominació com a tal no suposa un assoliment definitiu, sinó que comporta unes obligacions per tal que aquest patrimoni reuneixi les condicions necessàries per a seguir essent-ho. Això vol dir inversió, treball i eficàcia/eficiència. Esperem que els responsables donin exemple i poguem seguir tenint una Tarragona, patrimoni de la Humanitat. Per cert, en l'article hi ha un resum molt clar del que es pot anar a veure a Tarraco i voltants.

Un article del Culturas de La Vanguardia ens ressenya un estudi sobre els mites polars -la veritat és el primer cop que llegeixo aquesta categoria-. És cert que entre els clàssics hi ha el testimoni dels hiperboris, uns éssers ubicats al Nord de la Mediterrània (de fet més enllà del nord: ὑπερ (més enllà, a l'extrem) βόρεος (del Nord)< Βορέας (vent del Nord, Tramuntana). Vincular aquests mites amb el nazisme, amb la raça ària, trobo que és un exercici de mistificació de poc nivell. Ara, probablement això es devia haver fet. Vegem-ho com un mite adàmic, paradisíac, el corresponent a l'Edat d'Or, o al regne de Xauxa o de Preste Juan. Un llibre editat per Atalanta i escrit per un desconegut Joscelyn Godwin . Interessant.

El llançament d'un llibre per part d'una gran editorial sempre és una bona excusa per a recordar Homer i l'èpica grega. Potser ajudarà a treure el mal regust de boca que segons sembla ha deixat en l'estudiantat el text de llengua catalana a la selectivitat, extret de "Introducció a la Ilíada" del meu admirat Jaume Pòrtulas que us incrusto més avall. És possible que encara hi hagi algú que als sis anys entengui el llatí, -essent anglòfon!!!-, i als deu grec antic? Sembla que la intel·lectualitat anglesa és capaç de produir personatges així. El que no sé és si el públic hispà entendrà això com un exotisme foraviat i excèntric o com un valor a imitar. Em temo molt que allò primer.

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e

Diuen que els clàssics ho són perquè sempre tornen. No hi ha cap mena de dubte que en temps de crisi -perdoneu que no sigui gaire original en els temes- girar els ulls cap a ells ens aconsola, orienta i omple de sentit allò que sembla que l'havia perdut.

Reedició del llibre de Georges Steiner "Antígonas. La travesía de un mito universal por la historia de Occidente". Carlos García Gual en fa una crítica subratllant allò que té de general, trascendint l'estricte mite d'Antígona i el casal d'Èdip. Què té de fascinant la mitologia grega que, en la nostra cultura, ha estat referent obligat durant méws de dos mil·lenis? Segurament perquè ens hi reconeixem. Perquè ens sentim acompanyats per aquestes figures tan semblants als arquètips que guardem en l'ànima. Perquè ens fan companyia en el viatge de la vida. Quan s'abandonin, quan no es reconegui ja el "rem d'Ulisses" i majoritàriament hom pregunti: "qui és aquest boig que ha mort son pare i ha jagut amb sa mare?", la nostra cultura haurà mort i el fred glacial acompanyarà el viatger.

Hi ha coses que travessen com un fil d'or o de porqueria tota la història de la humanitat. En aquests temps de crisi econòmica, en què sembla que uns quants (molts) espavilats s'han folrat a base de comissions i primes per vendre productes financers "tòxics" (és a dir, crèdits en base a cap garantia i que mai no seran retornats ), temps en què aquest fil (de porqueria) emergeix en forma d'ambició i menyspreu pel feble, d'egoisme i d'irresponsabilitat, sorgeix com una mena d'oracle una inscripció a Gades, a l'excavació del seu teatre romà. Hi diu LATRO BE. Atenció alumnes de 1r btx: un mot de la 3a "latro, -onis"! Les sigles BE sembla que deuen fer referència a Balbus , un conegut romà amic d'August i oriund d'aquesta ciutat andalusa, que probablement devia alguns diners. Potser al picapedrer que ho va escriure? No puc evitar de posar aquesta escena hil·larant de la Vida de Brian, en què els graffitis hi juguen un paper fonamental.

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials. No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religió

L'educació no para d'estar en primera línia de preocupació, tot i que la crisi econòmica i l'Obama l'hagin desplaçat temporalment de la primeríssima. No patiu. Veureu com, en la mesura que ens hi anem acostumant -a la crisi i a l'Obama-, l'educació hi tornarà. Perquè no para d'estar-hi. Ara és una pel·lícula francesa que mostra la duresa amb què es treballa als lycées francesos. Les comparacions amb el nostre sistema i la nostra problemàtica estan servides. En Gregorio Morán se n'encarrega a La Vanguardia .

Ara que potser començarem a ser un país normal -tirant a bo, apuntant a l'excel·lència- pel que fa a l'edició dels clàssics, en Quim Monzó ens vaticina l'apocalipsi per a la nostra llengua i cultura. Gran, grandíssima idea, audaç, amb retard perdonable, sense ajudes de l'administració -jo no n'hi sé veure-, un favor immens a la cultura, a la difusió, a l'amor propi del país,... No tinc paraules per descriure la sortida al carrer de la col·lecció Altaya dels facsímils de la Bernat Metge. Per 3€, el Sòfocles de Riba! A hores d'ara haurien d'estar exhaurits i l'editorial s'hauria d'estar plantejant una reedició! Això, em temo, no passarà. Aspirem, de moment, que aquests 50 volums previstos arribin a veure tots la llum. Si això passa, potser no estarem tan malament. Potser hi ha esperança que la flama clàssica no s'apagui, ans al contrari, com passa sovint en la nostra cultura de masses, potser es posarà de moda. Potser, com passa en altres p

L'exposició del Museu del Prado 'Entre dioses y hombres' es una bona excusa per al professor Emilio Lledó per tal de fer una exquisida argumentació del lligam essencial per als grecs antics entre els conceptes de bell (καλός) i bo (ἀγαθός). Retorn a Grècia. La Grècia de la llibertat i la justícia, de la bondat i la bellesa. De ben segur que l'Atenes del moment no va ser un paradís, però sí un lloc per formular-lo, discutir-lo i per dirigir-s'hi. Així ho ha entès sempre la nostra cultura, que s'emmiralla no en Grècia sinó en l'ideal grec.

Han sortit novel·les històriques sobre el món romà. - Simon Scarrow. Centurión. Traducció de Montserrat Batista. Edhasa. Barcelona, 2008. 576 pàgines. 28 euros. - Rosemary Sutcliff. El águila de la Novena Legión. Traducció de Francisco García Lorenzana. Plataforma Editorial. Barcelona, 2008. 300 pàgines. 19,95 euros. - Gisbert Haefs. César, las cenizas de la República. Traducció de Carlos Fortea. Edhasa. Barcelona, 2008. 576 pàgines. 35 euros. Si en llegiu la ressenya, alguna pot ser interessant, ara, l'element militar i bèl·lic sembla que hi és present en totes. Potser vivim en una època de molta èpica i poca lírica.

Està vist que els clàssics es revisiten a cop de talonari i d'oportunitat política. Dos llibres, un d'ells del prolífic i -de vegades- infumable Manfredi, recreen l'expedició dels deu mil, la primera obra grega seguida que em van fer traduir a classe de COU. Encara en conservo el llibre de l'Editorial Bosch, edició de Jaume Berenguer-autor de la Gramàtica grega de referència- del 1964. Qui m'hagués dit aleshores que jo seria professor de grec! El relat és la història del retorn d'una colla de mercenaris grecs al servei d'un reietó persa, que un cop veuen frustrada la seva victòria i la possibilitat d'obtenir-ne guanys econòmics es dediquen a salvar la pròpia vida tot fent cap a la seva pàtria: Grècia. Retorn a Grècia!!! Hi ha una lectura de l'ocasió per a mi més profètica que aquesta?