Passa al contingut principal

Rellançant el Coliseu

Ens informen els diaris que les autoritats italianes deixaran visitar les masmorres del Colosseu. En temps de crisi cal buscar un atractiu més al monument per la via de la morbositat. De tota manera, dubto jo que es pugui veure gran cosa més que passadissos mig enrunats, on diu -diu la notícia- que es respira la por, ... De passadissos d'amfiteatres em ve al cap en especial els de Pozzuoli (l'antiga Puteoli) quan el 2007 el vam visitar. Hi ha tant i tant per conservar en aquestes ciutats i talianes que recordo que el museu annex a l'amfiteatre, el qual visitàvem nosaltres sols , estava només vigilat per una matrona que amb prou feines ens va cobrar l'entrada. Els passadissos dels soterranis eren esplèndids, molt ben conservats, plens d'herbes i gats. Ens allotjàvem al càmping Solfatara, on els efluvis volcànics emergien arran de terra. Érem prop de Cumes, del llac Avern, del Vesubi (queia un xic més lluny), ... Bons records...


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EDUCACIÓ: DE NOU A LA PICOTA

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e

L'arqueologia es corregeix

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava. En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.