Ens informen els diaris que les autoritats italianes deixaran visitar les masmorres del Colosseu. En temps de crisi cal buscar un atractiu més al monument per la via de la morbositat. De tota manera, dubto jo que es pugui veure gran cosa més que passadissos mig enrunats, on diu -diu la notícia- que es respira la por, ... De passadissos d'amfiteatres em ve al cap en especial els de Pozzuoli (l'antiga Puteoli) quan el 2007 el vam visitar. Hi ha tant i tant per conservar en aquestes ciutats i talianes que recordo que el museu annex a l'amfiteatre, el qual visitàvem nosaltres sols , estava només vigilat per una matrona que amb prou feines ens va cobrar l'entrada. Els passadissos dels soterranis eren esplèndids, molt ben conservats, plens d'herbes i gats. Ens allotjàvem al càmping Solfatara, on els efluvis volcànics emergien arran de terra. Érem prop de Cumes, del llac Avern, del Vesubi (queia un xic més lluny), ... Bons records...
El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e
Comentaris