Passa al contingut principal

Turistes del quotidià

La Vanguardia publica una entrevista a un especialista en patrimoni. El titular extret de la conversa va d'acord amb la "palpitació" dels temps: la rendibilitat econòmica de la seva conservació. Les runes atrauen turistes i aquests consumeixen estades, menjar, productes de la terra, ... Malgrat aquest titular tan "correcte", una lectura més atenta ens porta a apreciar-hi unes veritats que, ara que és temps de viatjar, prenen una rellevància especial: "Hi ha una cosa que ha fet molt mal sempre, i és que massa sovint considerem vulgar aquelles coses que hem vist tota la vida. Tendim a no donar valor a allò que veiem cada dia, i per aquest mal hi ha una cura clàssica: viatjar una mica i tornar a casa." I quines són aquestes coses que hauríem d'apreciar i no apreciem?: "...una placeta, per una finestra pintada de blavet o perquè hi ha una senyora que estén la roba al balcó. Així de simple. En patrimoni és clau aprendre a mirar-se les coses fugint de la mirada vulgar que tots tenim." Jo aniria més enllà, per viure i ser feliç cal treure's aquesta mirada vulgar i fer el titànic esforç de mirar les coses com si fos la primera vegada, com si fóssim "turistes del quotidià".

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EDUCACIÓ: DE NOU A LA PICOTA

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e

L'arqueologia es corregeix

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava. En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.