L'Antoni Puigverd fa una visió apocalíptica de l'educació a casa nostra. Davant d'un diagnòstic pèssim proposa "ordre" (públic) i "coneixements". Té raó si contemplem l'escola/insitut com una transmissora de coneixements. El problema és que l'escola cada cop és més coses: centre social (assistencial) on es conviu i on s'adquireixen les competències (no només els coneixements) per funcionar a nivell ciutadà i intel·lectual. És a dir, que aquests objectius que proposa potser estan molt bé en un article de mitja pàgina, però mereixen una exposició de matisos més àmplia. Barrejar en aquesta apolcalipsi el tema dels ordinadors em sembla una mica facilot.
En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.
Comentaris