Es veu que a l'estiu és temps de treure a airejar els clàssics. Ja va bé. La Vanguardia es fa ressò de la traducció d'Heròdot a La Magrana, dos volums del qual ja formen part de la meva biblioteca. Mica a mica anem tenint en català tots els clàssics del cànon. Com podia ser que no hi fos Heròdot? En els meus estudis de filologia grega (1981-1986) no hi havia ni la Ilíada (que ara s'està endegant), ni Hesíode, ni la Lírica arcaica, ni Heròdot, ... Tot i tenir una gran biblioteca -la Bernat Metge- la cultura catalana tenia també grans llacunes que es van omplint.
En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.
Comentaris