Salta al contingut principal

Clàssics d'estiu

Diversos media de casa nostra i de gran audiència i seguiment s'han referit aquest cap de setmana als clàssics.
El dissabte La Vanguardia, seguint potser l'estela del programa televisiu Sota terra, publicava un reportatge sobre els reptes pendents de l'arqueologia. Es refereix a aquells enigmes més estel·lars de l'arqueologia, alguns dels quals són de l'època clàssica. Tot sigui per guanyar vocacions per a les humanitats. De tota manera, cal advertir als futurs Indiana Jones que la feina de l'arqueologia és apassionant però més semblant a alguns moments del programa televisiu que dèiem que no a les aventures del senyor Jones.
Diumenge el programa En Guàrdia, sempre voluntariós i eminentment divulgatiu, una rara avis dins de la radiofonia, ens delectava amb un programa sobre la religió romana en què la convidada és la professora Isabel Rodà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.

Aquest estiu no parem

Es veu que a l'estiu és temps de treure a airejar els clàssics. Ja va bé. La Vanguardia es fa ressò de la traducció d'Heròdot a La Magrana, dos volums del qual ja formen part de la meva biblioteca. Mica a mica anem tenint en català tots els clàssics del cànon. Com podia ser que no hi fos Heròdot? En els meus estudis de filologia grega (1981-1986) no hi havia ni la Ilíada (que ara s'està endegant), ni Hesíode, ni la Lírica arcaica, ni Heròdot, ... Tot i tenir una gran biblioteca -la Bernat Metge- la cultura catalana tenia també grans llacunes que es van omplint.