En plena expansió, popularització, vulgarització, del web 2.0, van sorgint a tall de veus incòmodes avisos d'experts en la matèria sobre la perillositat que té per als individus la difusió incontrolada de la informació personal. Si ens fixem en el que nosaltres mateixos podem arribar a fer en les cerques sobre persones, què no podran arribar a fer els estats, les corporacions? Avui La Vanguardia publica un d'aquests avisos.
En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.
Comentaris