RES NOVAE

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.

Cal fer els deures! Hi ha unes dates per als exàmens i cal tenir els treballs a punt per a lliurar als avaluadors. Aquest lema que tot estudiant aplicat té en compte, sembla que costa d'assumir per part dels responsables de la Tarraco Patrimoni de la Humanitat. Resulta que la nominació com a tal no suposa un assoliment definitiu, sinó que comporta unes obligacions per tal que aquest patrimoni reuneixi les condicions necessàries per a seguir essent-ho. Això vol dir inversió, treball i eficàcia/eficiència. Esperem que els responsables donin exemple i poguem seguir tenint una Tarragona, patrimoni de la Humanitat. Per cert, en l'article hi ha un resum molt clar del que es pot anar a veure a Tarraco i voltants.

Un article del Culturas de La Vanguardia ens ressenya un estudi sobre els mites polars -la veritat és el primer cop que llegeixo aquesta categoria-. És cert que entre els clàssics hi ha el testimoni dels hiperboris, uns éssers ubicats al Nord de la Mediterrània (de fet més enllà del nord: ὑπερ (més enllà, a l'extrem) βόρεος (del Nord) Vegem-ho com un mite adàmic, paradisíac, el corresponent a l'Edat d'Or, o al regne de Xauxa o de Preste Juan. Un llibre editat per Atalanta i escrit per un desconegut Joscelyn Godwin . Interessant.

El llançament d'un llibre per part d'una gran editorial sempre és una bona excusa per a recordar Homer i l'èpica grega. Potser ajudarà a treure el mal regust de boca que segons sembla ha deixat en l'estudiantat el text de llengua catalana a la selectivitat, extret de "Introducció a la Ilíada" del meu admirat Jaume Pòrtulas que us incrusto més avall. És possible que encara hi hagi algú que als sis anys entengui el llatí, -essent anglòfon!!!-, i als deu grec antic? Sembla que la intel·lectualitat anglesa és capaç de produir personatges així. El que no sé és si el públic hispà entendrà això com un exotisme foraviat i excèntric o com un valor a imitar. Em temo molt que allò primer.

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e...

Diuen que els clàssics ho són perquè sempre tornen. No hi ha cap mena de dubte que en temps de crisi -perdoneu que no sigui gaire original en els temes- girar els ulls cap a ells ens aconsola, orienta i omple de sentit allò que sembla que l'havia perdut.

Reedició del llibre de Georges Steiner "Antígonas. La travesía de un mito universal por la historia de Occidente". Carlos García Gual en fa una crítica subratllant allò que té de general, trascendint l'estricte mite d'Antígona i el casal d'Èdip. Què té de fascinant la mitologia grega que, en la nostra cultura, ha estat referent obligat durant méws de dos mil·lenis? Segurament perquè ens hi reconeixem. Perquè ens sentim acompanyats per aquestes figures tan semblants als arquètips que guardem en l'ànima. Perquè ens fan companyia en el viatge de la vida. Quan s'abandonin, quan no es reconegui ja el "rem d'Ulisses" i majoritàriament hom pregunti: "qui és aquest boig que ha mort son pare i ha jagut amb sa mare?", la nostra cultura haurà mort i el fred glacial acompanyarà el viatger.