RES NOVAE

Ens informen els diaris que les autoritats italianes deixaran visitar les masmorres del Colosseu. En temps de crisi cal buscar un atractiu més al monument per la via de la morbositat. De tota manera, dubto jo que es pugui veure gran cosa més que passadissos mig enrunats, on diu -diu la notícia- que es respira la por, ... De passadissos d'amfiteatres em ve al cap en especial els de Pozzuoli (l'antiga Puteoli ) quan el 2007 el vam visitar. Hi ha tant i tant per conservar en aquestes ciutats i talianes que recordo que el museu annex a l'amfiteatre, el qual visitàvem nosaltres sols , estava només vigilat per una matrona que amb prou feines ens va cobrar l'entrada. Els passadissos dels soterranis eren esplèndids, molt ben conservats, plens d'herbes i gats. Ens allotjàvem al càmping Solfatara, on els efluvis volcànics emergien arran de terra. Érem prop de Cumes, del llac Avern, del Vesubi (queia un xic més lluny), ... Bons records...

El Babelia d'avui ens porta a l'ultimíssima novel·la històrica i a l'assaig sobre Roma, romans, gladiadors, Pompeia, sexe antic, emperadors, triomfs, etc. De nou sembla el morbus el que més atrau de Roma, és a dir, allò que ens en diferencia i els fa estranys. Potser hauríem de veure allò que ens els fa tan semblants a nosaltres.

Bé, ... és lamentable. Després d'esperar amb curiositat positiva l'estrena d'aquest film, que fins i tot reputades webs de clàssics havien publicitat, ens trobem amb una mena de pastiche infumable. Ja sé allò que "nunca segundas partes fueron buenas" -tot i que això no és una segona part, sinó allò que en diuen "remake"-, ja sé que quan els americans toquen alguna història la transformen en una guerra de bons contra dolents, ja sé que el cinema (americà) d'avui dia és 90% d'efectes digitals i 10% de guió,... ja ho sé, però això no treu que el producte sigui indignant, barroer i condemnable des de tots els punts de vista. Comencem per allò que com a amants de la cultura i la mitologia clàssica ens interessa, que és la història, el guió cinematogràfic. Farem una concessió als actuals creadors i els tindrem només com a mals copistes -molt dolents, però molt- del film de 1981 de Desmond Davis i amb Burgess Meredith com a un dels actors principal...

El programa de Catalunya Ràdio En guàrdia està dedicant últimament monogràfics a temes d'història de Grècia i de Roma. Fa uns dies va emetre un programa sobre l'Anàbasi de Xenofont. L'últim programa va estar dedicat a Ciceró . Ciceró ve a ser, per a mi, el personatge de l'Antigor de qui coneixem més detalls de la seva vida pública i privada. És cert que moltes de les dades que conservem han estat transmeses per les seves pròpies obres, de manera que el que posseïm és la imatge que segurament ell va voler que es transmetés a la posteritat. Potser aquest és el secret de Ciceró, la voluntat de passar a la posteritat, de deixar empremta en el seu temps, de ser un exemple per a les futures generacions de romans, que venim a ser en últim terme també nosaltres. Aquesta voluntat de perduració ve combinada amb el reflex de valoracions diverses sobre les seves actuacions. I aquestes dades diverses sobre ell mateix ens el fan percebre com un home estranyament modern, amb uns ideal...

Potser és la primavera? Pot ser que torni a tocar posar una mica de romans i grecs a primer terme, ... La Vanguardia ens obsequia amb amb un reportatge sobre el sexe al món grecoromà al capçal del seu Estilos de vida. És un reportatge un xic superficial que incideix en tota una sèrie de tòpics i no tan tòpics: la separació entre sexe i amor, i entre matrimoni i amor, la multisexualitat que es desprèn dels testimonis que conservem, ... Però, malgrat el nostre complex d'inhibits, reprimits, o com vulgui dir-se'n que traspuen aquests reportatges, hi ha una dada important que abona el progrés en aquest camp i la millor situació actual que la del món grecoromà, i és la tendència actual al respecte per l'altre en les relacions sexuals i, per tant, al consens en aquestes relacions. Tendència que no sempre triomfa:les notícies de violències de gènere, etc. així ho demostren. Conseqüència d'aquest respecte és l'assumpció d'un paper i d'un paper actiu de la dona ...

Article de El País sobre l'allau d'ordinadors que està caient a TOTS els països sudamericans. Algunes coses sorprenents de l'article. Els ordinadors són oferts/venuts per empreses nordamericanes a un preu -atenció!!!- de 188$, és a dir, 140€. Com és que aquí en paguem 300€?. Veig un gran interès dels EEUU per digitalitzar Amèrica com una continuació del "América para los americanos", (com una nova colonització?). Una altra cosa sorprenent: les crítiques que es fan al programa, només una d'elles és exportable al nostre país, la necessitat de formació dels mestres/professors. Això significa que és un punt clau que nosaltres també hem de resoldre. Les altres crítiques al programa, crec, les podem obviar. Per tant, als detractors i escèptics de casa nostra cal dir-los, en primer lloc, que no podem quedar-nos enrera i, en segon lloc, cal dominar els mitjans -formació del professorat- per poder millorar els objectius.

L'Antoni Puigverd fa una visió apocalíptica de l'educació a casa nostra. Davant d'un diagnòstic pèssim proposa "ordre" (públic) i "coneixements". Té raó si contemplem l'escola/insitut com una transmissora de coneixements. El problema és que l'escola cada cop és més coses: centre social (assistencial) on es conviu i on s'adquireixen les competències (no només els coneixements) per funcionar a nivell ciutadà i intel·lectual. És a dir, que aquests objectius que proposa potser estan molt bé en un article de mitja pàgina, però mereixen una exposició de matisos més àmplia. Barrejar en aquesta apolcalipsi el tema dels ordinadors em sembla una mica facilot.