Passa al contingut principal

EDUCACIÓ, EDUCACIÓ, ...

Que l'educació es trobi en un estat de debat continu, és quelcom que ja no ens sorprèn. Per als que hi treballem, les opinions que s'emeten amb major o menor repercussió són un tornar a sentir arguments ja sabuts, arxisabuts, i contra els quals ja estem força impermeabilitzats. Els comentaris que circulen van des de l'apocalipsi imminent, fins als políticament correctes Els que estem al peu del canó necessitem arguments, opinions que ens ajudin a començar els dilluns amb l'esperança que allò que anem a fer té sentit. Que tot i que pugui ser millorable el que hi trobarem als centres (l'alumnat, les seves famílies, les instal·lacions, els recursos, la nostra mateixa capacitat i habilitat per transmetre, organitzar, acompanyar, ...), allò que es produeix allà són moments insòlits a la nostra societat: un adult transmet directament coneixments, valors, per la via de l'intercanvi, del diàleg. Desvetlla en el/la jove, la resposta, tàcita, explícita i de vegades sorollosa i rebel, també directa. Una acció en què s'havia basat tota la nostra cultura, la interacció adult (que ensenya) amb jove (que aprèn), està en vies d'extinció. La família, que havia estat la gran transmissora de la cultura dels valors, està abandonant aquest paper. Als carrers i places els adults tampoc l'exerceixen. Ara ho fan els iguals, les colles d'amics, i les sèries televisives.
Qui o què ha desacreditat aquest escenari de comunicació entre generacions, en la qual es basa tota tradició? Ha estat la mateixa escola, els propis docents? Ha estat el desdibuixament dels rols dins de les famílies, en especial, el del pare i el de la mare? Qui ho sap! Però el que és clar és que cal mantenir el reducte on això es produeix: el centre educatiu com a transmissor de cultura. I no ha de fer por la idea de transmetre. Sí, ja sé, que els pedagogs se'ns tiraran a sobre dient que el que hem de fer és ensenyar a aprendre.
Aquí teniu dues aportacions a aquest debat sobre l'educació. Una, fulminant contra el pedagogisme que ja ha rebut resposta. L'altra, mesurada i oberta, empeny a la reflexió i a l'autocrítica, tot fent una ressenya del llibre El aula desierta de Concha Fernández Martorell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.