Passa al contingut principal

EDUCACIÓ, EDUCACIÓ, ...

Que l'educació es trobi en un estat de debat continu, és quelcom que ja no ens sorprèn. Per als que hi treballem, les opinions que s'emeten amb major o menor repercussió són un tornar a sentir arguments ja sabuts, arxisabuts, i contra els quals ja estem força impermeabilitzats. Els comentaris que circulen van des de l'apocalipsi imminent, fins als políticament correctes Els que estem al peu del canó necessitem arguments, opinions que ens ajudin a començar els dilluns amb l'esperança que allò que anem a fer té sentit. Que tot i que pugui ser millorable el que hi trobarem als centres (l'alumnat, les seves famílies, les instal·lacions, els recursos, la nostra mateixa capacitat i habilitat per transmetre, organitzar, acompanyar, ...), allò que es produeix allà són moments insòlits a la nostra societat: un adult transmet directament coneixments, valors, per la via de l'intercanvi, del diàleg. Desvetlla en el/la jove, la resposta, tàcita, explícita i de vegades sorollosa i rebel, també directa. Una acció en què s'havia basat tota la nostra cultura, la interacció adult (que ensenya) amb jove (que aprèn), està en vies d'extinció. La família, que havia estat la gran transmissora de la cultura dels valors, està abandonant aquest paper. Als carrers i places els adults tampoc l'exerceixen. Ara ho fan els iguals, les colles d'amics, i les sèries televisives.
Qui o què ha desacreditat aquest escenari de comunicació entre generacions, en la qual es basa tota tradició? Ha estat la mateixa escola, els propis docents? Ha estat el desdibuixament dels rols dins de les famílies, en especial, el del pare i el de la mare? Qui ho sap! Però el que és clar és que cal mantenir el reducte on això es produeix: el centre educatiu com a transmissor de cultura. I no ha de fer por la idea de transmetre. Sí, ja sé, que els pedagogs se'ns tiraran a sobre dient que el que hem de fer és ensenyar a aprendre.
Aquí teniu dues aportacions a aquest debat sobre l'educació. Una, fulminant contra el pedagogisme que ja ha rebut resposta. L'altra, mesurada i oberta, empeny a la reflexió i a l'autocrítica, tot fent una ressenya del llibre El aula desierta de Concha Fernández Martorell.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ΧΑΛΕΠΑ ΤΑ ΚΑΛΑ

L'exposició del Museu del Prado 'Entre dioses y hombres' es una bona excusa per al professor Emilio Lledó per tal de fer una exquisida argumentació del lligam essencial per als grecs antics entre els conceptes de bell (καλός) i bo (ἀγαθός). Retorn a Grècia. La Grècia de la llibertat i la justícia, de la bondat i la bellesa. De ben segur que l'Atenes del moment no va ser un paradís, però sí un lloc per formular-lo, discutir-lo i per dirigir-s'hi. Així ho ha entès sempre la nostra cultura, que s'emmiralla no en Grècia sinó en l'ideal grec.

Graffiti a Gades

Hi ha coses que travessen com un fil d'or o de porqueria tota la història de la humanitat. En aquests temps de crisi econòmica, en què sembla que uns quants (molts) espavilats s'han folrat a base de comissions i primes per vendre productes financers "tòxics" (és a dir, crèdits en base a cap garantia i que mai no seran retornats ), temps en què aquest fil (de porqueria) emergeix en forma d'ambició i menyspreu pel feble, d'egoisme i d'irresponsabilitat, sorgeix com una mena d'oracle una inscripció a Gades, a l'excavació del seu teatre romà. Hi diu LATRO BE. Atenció alumnes de 1r btx: un mot de la 3a "latro, -onis"! Les sigles BE sembla que deuen fer referència a Balbus , un conegut romà amic d'August i oriund d'aquesta ciutat andalusa, que probablement devia alguns diners. Potser al picapedrer que ho va escriure? No puc evitar de posar aquesta escena hil·larant de la Vida de Brian, en què els graffitis hi juguen un paper fonamental.