Passa al contingut principal

LLOVET I PORTULAS

En Llovet continua en la línia -oberta ja fa uns quants dies- de la crítica al Pla Bolonya, tot oposant a la Universitat que prepara, la seva visió humanista. Quin paper hi jugaran les humanitats (enteses com a tals, l'estudi del món clàssic -llengües i literatures grega i romana-, de la filosofia, de la història, de la història de l'art, ...) en la formació dels futurs universitaris? Aquests aprenentatges apareixeran únicament a l'ensenyament secundari, que ja apareix fortament especialitzat arran de l'última reforma del pla d'estudis? És a dir, cal concebre les elits tècniques, econòmiques, empresarials del futur, absolutament ignorants en humanitats?
Jo entenc que en el futur immediat serà així i, crec, que ja és així en el nostre present. Les elits econòmiques i polítiques del nostre país no sembla que hagin rebut cap formació mínimament aprofundida sobre aquestes matèries; per exemple, el discurs oral de la majoria d'ells és lamentable, caòtic i ple de consignes dictades per assessors tan poc formats com ells. Escolteu Montilla, Zapatero, l'inefable Solbes o el macarrònic Saura, en referència als polítics. Els economistes ja no els treuen gaire. Probablement perquè no tenen gaire cosa a dir fora de resultats econòmics o presumptes resultats i previsions econòmiques que després resulten errònies.
Segurament el futur de les humanitats ja no es trobi en els currícula oficials sinó en els cursos i estudis que un pugui fer fora de les institucions regulars. Potser la gent de clàssiques hauríem d'obrir acadèmies d'humanitats per atreure aquestes elits i guanyar-les no a base de qualificacions acadèmiques sinó de qualificacions humanes. Una mena d'apostolat, vaja!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.