Passa al contingut principal

LLOVET I PORTULAS

En Llovet continua en la línia -oberta ja fa uns quants dies- de la crítica al Pla Bolonya, tot oposant a la Universitat que prepara, la seva visió humanista. Quin paper hi jugaran les humanitats (enteses com a tals, l'estudi del món clàssic -llengües i literatures grega i romana-, de la filosofia, de la història, de la història de l'art, ...) en la formació dels futurs universitaris? Aquests aprenentatges apareixeran únicament a l'ensenyament secundari, que ja apareix fortament especialitzat arran de l'última reforma del pla d'estudis? És a dir, cal concebre les elits tècniques, econòmiques, empresarials del futur, absolutament ignorants en humanitats?
Jo entenc que en el futur immediat serà així i, crec, que ja és així en el nostre present. Les elits econòmiques i polítiques del nostre país no sembla que hagin rebut cap formació mínimament aprofundida sobre aquestes matèries; per exemple, el discurs oral de la majoria d'ells és lamentable, caòtic i ple de consignes dictades per assessors tan poc formats com ells. Escolteu Montilla, Zapatero, l'inefable Solbes o el macarrònic Saura, en referència als polítics. Els economistes ja no els treuen gaire. Probablement perquè no tenen gaire cosa a dir fora de resultats econòmics o presumptes resultats i previsions econòmiques que després resulten errònies.
Segurament el futur de les humanitats ja no es trobi en els currícula oficials sinó en els cursos i estudis que un pugui fer fora de les institucions regulars. Potser la gent de clàssiques hauríem d'obrir acadèmies d'humanitats per atreure aquestes elits i guanyar-les no a base de qualificacions acadèmiques sinó de qualificacions humanes. Una mena d'apostolat, vaja!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EDUCACIÓ: DE NOU A LA PICOTA

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e

L'arqueologia es corregeix

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava. En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.