Passa al contingut principal

Morbus, -i

Potser és la primavera? Pot ser que torni a tocar posar una mica de romans i grecs a primer terme, ... La Vanguardia ens obsequia amb amb un reportatge sobre el sexe al món grecoromà al capçal del seu Estilos de vida. És un reportatge un xic superficial que incideix en tota una sèrie de tòpics i no tan tòpics: la separació entre sexe i amor, i entre matrimoni i amor, la multisexualitat que es desprèn dels testimonis que conservem, ... Però, malgrat el nostre complex d'inhibits, reprimits, o com vulgui dir-se'n que traspuen aquests reportatges, hi ha una dada important que abona el progrés en aquest camp i la millor situació actual que la del món grecoromà, i és la tendència actual al respecte per l'altre en les relacions sexuals i, per tant, al consens en aquestes relacions. Tendència que no sempre triomfa:les notícies de violències de gènere, etc. així ho demostren. Conseqüència d'aquest respecte és l'assumpció d'un paper i d'un paper actiu de la dona "ciutadana" (entès aques terme com la dona normal) en les relacions sexuals. La dona no és ja -amb totes les conseqüències que això comporta- la fàbrica de ciutadans, sinó un subjecte de drets i deures iguals als de l'home en el camp de la sexualitat.
És a dir, que tot i l'atractiu de les anècdotes, la sorpresa davant la desinhibició que ostentaven, etc., el sexe actual, com a concepte, més que com a pràctica, supera el que els antics ens han llegat.
En el mateix número d'Estilos, hi ha un reportatge sobre l'illa de Lesbos. Potser, han volgut explotar el reclam del gentilici en relació a l'article anterior.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.