RES NOVAE

S'acaba el curs. Assistim al programa d'actes habitual. Exàmens, lliurament de treballs, reunions d'avaluació, SAGA i altres aplicatius de contingència (sic), butlletins, entrevistes amb alumnes i pares discomformes,... i un ull posat en el curs vinent. Hem sobreviscut a un curs d'1x1. Hi ha hagut recels, bones i males pràctiques, pràctiques nul·les, desconfiances, un funcionament més que acceptable de la xarxa interna del centre -gràcies i moltes felicitats als tècnics interns i externs que ho han propiaciat!-, i un gran interrogant: què hem de fer el curs vinent? Se'ns ha enviat un mail demanant-nos l'opinió i des del Departament se'ns anuncia la posada en marxa de l'Educat 2.0 que sembla un pedaç forçat per les circumstàncies -no hi ha altra manera d'administrar l'educació fora del bombo i platerets de programes, plans estratègics, projectes, ...?- El cert és que qualsevol opció és de resultats incerts. Mentre editava aquesta entrada s...

Doncs, sí. La Fundació La Caixa prepara una exposició sobre la ciutat romana, que serà itinerant. Sembla que la crisi no és excusa per relegar l'antiguitat per aquesta entitat de crèdit. Esperem que tampoc no sigui excusa per als responsables d'educació a l'hora de planificar hores, cursos i matèries dels centres educatius.

Tarraco i l'aigua, vet aquí un misteri mig resolt, mig per resoldre. Un llac subterrani d'aigua dolça ocupa el centre de l'antiga ciutat, a 30 m. de profunditat. L'únic aqüeducte que s'ha trobat, el que passa sobre les arcades del Pont del Diable, sembla que devia ser insuficient per abastir una capital de província.

Un equip d'arqueòlegs ha estat furgant en el subsòl de la Catedral de Tarragona a la recerca dels vestigis del temple d'August. Durant aquest temps ha anat publicant les troballes a un blog . Ara que han tornat a cobrir la cata feta en el paviment, serà l'hora de mostrar les conclusions a què es pot arribar. De moment la Vanguardia en fa un reportatge divulgatiu sense entrar en gaire detalls. Cal dir que l'obra ha tingut els seus detractors.

...θνητὸν ὄντ' ἐκείνην τὴν τελευταίαν ἰδεῖν ἡμέραν ἐπισκοποῦντα μηδέν'ὀλβίζειν, πρὶν ἄν τέρμα τοῦ βίου περάσῃ μηδὲν ἀλγεινὸν παθών. Sòfocles, Èdip Rei (1528-1530) ...Ultima semper exspectanda dies homini est, dicique beatus ante obitum nemo supremaque funera debet. Ovidi, Metamorfosis, 3, 135 Un article de Babelia reviu un pensament clàssic molt arrelat: feliç només pot ser considerat aquell que ja ha exhaurit els seus dies. Només després de la mort podem judicar i convertir en exemple les persones conegudes. Fa uns dies en Quim Monzó , amb el seu to sorneguer, feia una reflexió similar de la imatge que post mortem donem els humans.

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

En plena expansió, popularització, vulgarització, del web 2.0, van sorgint a tall de veus incòmodes avisos d'experts en la matèria sobre la perillositat que té per als individus la difusió incontrolada de la informació personal. Si ens fixem en el que nosaltres mateixos podem arribar a fer en les cerques sobre persones, què no podran arribar a fer els estats, les corporacions? Avui La Vanguardia publica un d'aquests avisos.