Passa al contingut principal

La Bernat Metge deixa l'Olimp... i baixa al quiosc

Ara que potser començarem a ser un país normal -tirant a bo, apuntant a l'excel·lència- pel que fa a l'edició dels clàssics, en Quim Monzó ens vaticina l'apocalipsi per a la nostra llengua i cultura.
Gran, grandíssima idea, audaç, amb retard perdonable, sense ajudes de l'administració -jo no n'hi sé veure-, un favor immens a la cultura, a la difusió, a l'amor propi del país,... No tinc paraules per descriure la sortida al carrer de la col·lecció Altaya dels facsímils de la Bernat Metge. Per 3€, el Sòfocles de Riba! A hores d'ara haurien d'estar exhaurits i l'editorial s'hauria d'estar plantejant una reedició!
Això, em temo, no passarà. Aspirem, de moment, que aquests 50 volums previstos arribin a veure tots la llum. Si això passa, potser no estarem tan malament. Potser hi ha esperança que la flama clàssica no s'apagui, ans al contrari, com passa sovint en la nostra cultura de masses, potser es posarà de moda. Potser, com passa en altres països, l'aprenentatge de les clàssiques (llengües i cultura) tornarà a ser l'empremta de qualitat del ciutadà normal, no l'empremta de l'estrany, capriciós o pintoresc.
Gràcies Institut Cambó (propietari de la Col·lecció Bernat Metge)! Gràcies, editorial Altaya! Que Mercuri afavoreixi el vostre peculi i la nostra satisfacció de veure arribar a bon port la col·lecció encetada!

INCIPERE, DIMIDIUM

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.