Passa al contingut principal

Quanta raó, Llovet!

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials.
No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religiós, d'allò que és estètica i d'allò que és filosofia i antropologia. No tinguem por d'explicar Noè, l'Edèn, l'Esperit Sant, les cartes de Sant Pau, la virginitat de Maria, si en tenim l'ocasió: l'alumnat ens ho agrairà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EPICUR, NOVAMENT EDITAT

La professora de la UB Montserrat Jufresa ha traduït novament els fragments d'Epicur. En Jordi Llovet, ex-professor de la mateixa Universitat, i crític literari -dels pocs que queden que ens parla quasi setmanalment dels clàssics- entre moltes d'altres ocupacions, ens fa una ressenya del llibre i ens il·lustra de manera molt didàctica -hi ha habilitats que mai no es perden- sobre quina és l'ètica que proposava Epicur i d'on prové la mala fama que la cultura occidental, en part, li ha atribuït i en responsabilitza, amb tota la raó, les tradicions platònica i aristotèlica que -no ens enganyem- el cristianisme va prestigiar pel damunt d'altres corrents més materialistes.

L'arqueologia es corregeix

No han passat ni dos dies i veus importants de l'arqueologia italiana han corregit allò que semblava una ensarronada majúscula. La tomba que s'ha trobat no pot ser de Maximus i difícilment d'algú que s'hi assemblava. En el nostre temps, en què es busca com sigui la notorietat, cal saber destriar bé el gra de la palla, perquè no ens donin gat per llebre.