Passa al contingut principal

Quanta raó, Llovet!

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials.
No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religiós, d'allò que és estètica i d'allò que és filosofia i antropologia. No tinguem por d'explicar Noè, l'Edèn, l'Esperit Sant, les cartes de Sant Pau, la virginitat de Maria, si en tenim l'ocasió: l'alumnat ens ho agrairà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pèplum

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

Hipàtia d'Alexandria a l'"Àgora"

Un personatge pot jeure en la quietud del temps pretèrit, a punt de caure en l'anonimat absolut (que un dia ens ens esborrarà a tots - memento ...-), i ve un cineasta agosarat que el converteix en metàfora del seu propi temps. L'arrenca d'aquell passat estrany i apassionant i el plantifica al mig de l' Àgora o sia, al mig de l'opinió pública del segle XXI, al mig dels fòrums (traducció llatina d'ἄγορα, que denomina aquests guirigalls que omplen la web 2.0). Doncs bé, ja tenim l' Amenabar que ens ha agafat la Hipàtia que dormia en venerables manuscrits i eruditíssimes obres i també en exposicions feministes, i n'ha fet un pèplum-metàfora. Pèplum perquè està ambientada entre els segles IV i V de la nostra era i metàfora perquè centra el seu guió en el fanatisme.