RES NOVAE

Un article del Culturas de La Vanguardia ens ressenya un estudi sobre els mites polars -la veritat és el primer cop que llegeixo aquesta categoria-. És cert que entre els clàssics hi ha el testimoni dels hiperboris, uns éssers ubicats al Nord de la Mediterrània (de fet més enllà del nord: ὑπερ (més enllà, a l'extrem) βόρεος (del Nord) Vegem-ho com un mite adàmic, paradisíac, el corresponent a l'Edat d'Or, o al regne de Xauxa o de Preste Juan. Un llibre editat per Atalanta i escrit per un desconegut Joscelyn Godwin . Interessant.

El llançament d'un llibre per part d'una gran editorial sempre és una bona excusa per a recordar Homer i l'èpica grega. Potser ajudarà a treure el mal regust de boca que segons sembla ha deixat en l'estudiantat el text de llengua catalana a la selectivitat, extret de "Introducció a la Ilíada" del meu admirat Jaume Pòrtulas que us incrusto més avall. És possible que encara hi hagi algú que als sis anys entengui el llatí, -essent anglòfon!!!-, i als deu grec antic? Sembla que la intel·lectualitat anglesa és capaç de produir personatges així. El que no sé és si el públic hispà entendrà això com un exotisme foraviat i excèntric o com un valor a imitar. Em temo molt que allò primer.

El malestar al món educatiu trascendeix cada cop més a l'espai públic. El problema és que enlloc no veig la proposta de solucions a aquest diagnòstic tan pèssim. De nou La Vanguardia ens ofereix el retrat de la vida quotidiana d'un insitut. De tan real, és com si ho estigués vivint... Serà perquè ho visc cada dia, però amb menor severitat -potser- que els docents que es descriuen en el reportatge. Ara, els elements són els mateixos: mala conducta a classe, enfrontament amb el professorat, pares i mares absents, desencontres entre els docents i l'equip directiu a l'hora d'afrontar aquests problemes, etc. Avui, un article de Rafael Argullol tracta també sobre la qualitat del sistema educatiu. Carrega les tintes sobre tothom, però sobretot, sobre el vici extès d'atribuir sempre la culpa a l'altre. Des del punt de vista del professorat, la manera més digna d'encarar aquesta mena d'apocalipsi és impartir amb estoicisme la nostra matèria, desvetllar -si e...

Diuen que els clàssics ho són perquè sempre tornen. No hi ha cap mena de dubte que en temps de crisi -perdoneu que no sigui gaire original en els temes- girar els ulls cap a ells ens aconsola, orienta i omple de sentit allò que sembla que l'havia perdut.

Reedició del llibre de Georges Steiner "Antígonas. La travesía de un mito universal por la historia de Occidente". Carlos García Gual en fa una crítica subratllant allò que té de general, trascendint l'estricte mite d'Antígona i el casal d'Èdip. Què té de fascinant la mitologia grega que, en la nostra cultura, ha estat referent obligat durant méws de dos mil·lenis? Segurament perquè ens hi reconeixem. Perquè ens sentim acompanyats per aquestes figures tan semblants als arquètips que guardem en l'ànima. Perquè ens fan companyia en el viatge de la vida. Quan s'abandonin, quan no es reconegui ja el "rem d'Ulisses" i majoritàriament hom pregunti: "qui és aquest boig que ha mort son pare i ha jagut amb sa mare?", la nostra cultura haurà mort i el fred glacial acompanyarà el viatger.

Hi ha coses que travessen com un fil d'or o de porqueria tota la història de la humanitat. En aquests temps de crisi econòmica, en què sembla que uns quants (molts) espavilats s'han folrat a base de comissions i primes per vendre productes financers "tòxics" (és a dir, crèdits en base a cap garantia i que mai no seran retornats ), temps en què aquest fil (de porqueria) emergeix en forma d'ambició i menyspreu pel feble, d'egoisme i d'irresponsabilitat, sorgeix com una mena d'oracle una inscripció a Gades, a l'excavació del seu teatre romà. Hi diu LATRO BE. Atenció alumnes de 1r btx: un mot de la 3a "latro, -onis"! Les sigles BE sembla que deuen fer referència a Balbus , un conegut romà amic d'August i oriund d'aquesta ciutat andalusa, que probablement devia alguns diners. Potser al picapedrer que ho va escriure? No puc evitar de posar aquesta escena hil·larant de la Vida de Brian, en què els graffitis hi juguen un paper fonamental.

En Llovet hi torna amb els seus clàssics. El seu sentit comú de ciutadà savi i humanista afirma i constata una realitat dolorosa. L'alumnat de secundària i superior, des de més obtús al més culte, desconeix elements bàsics dels motius bíblics, tant de l'Antic com del Nou Testament. Tant que n'hem parlat a la sala de professors, a les reunions, als passadissos! La ignorància dels icones i narracions que han forjat la nostra cultura és una realitat. Més ignorància per a les bíbliques fins i tot que per a les clàssiques. Es noten els crèdits variables de mitologia i cultura clàssica. Però, ai!, la narració bíblica s'ha deixat en mans del bisbat i dels seus esforçats professors de religió, quan hauria d'estar en les del professorat de literatura, història de l'art i ciències socials. No ens en lamentem. Cal explicar amb paciència, amb humilitat i amb passió, allò que ha alimentat l'imaginari del nostrat occident, destriant bé allò que és doctrina i dogma religió...