RES NOVAE

Diumenge passat vam visitar el Museu Can Papiol de Vilanova i la Geltrú . Es tracta d'una casa noble del casc antic de la població molt ben conservada en tots els seus àmbits. La visita és guiada i, atès que érem un nombre reduït, vam poder accedir a alguns racons, com la biblioteca, que estan vedats a grups nombrosos. Tot un privilegi. El cas és que just abans de l'hora d'inici, les 11,00h, vam estar fent temps al pati, un espai més aviat neoclàssic, que no pas romàntic. Allà hi destaquen algunes escultures i relleus de tema mitològic. Segons ens va dir el guia després, aquelles peces provenen de la finca del parc barceloní del Laberint d'Horta, i no se sap per quin cas atzarós van anar a parar allà. Es tracta de dues escultures exemptes i dos alt-relleus. Totes elles apareixen catalogades al web Museus en línia , que tot sigui dit, representa un esforç ingent per a sistematitzar la informació d'allò que mostren els nostres museus. Ara bé, precisament, la informac...

#rallyclassicedors15 tuits

Sísifo debe abandonar la roca, de Ernesto Ekaizer en Público | Reggio's El vell mite del sense-sentit ara aplicat a l'economia. Els grecs, els autors de la nostra mitologia, que són creditors d'uns drets d'autoria equivalents als 2500 anys o més d'usdefruit dels seus somnis col·lectius per part de quasi tota la humanitat, es troben en la misèria. Potser ara estan assenyalant el camí a les classes populars de tota la zona euro. Potser, com ha estat fent la nostra cultura al llarg de la història, ens haurem d'emmirallar en el que ells facin en aquest moment crític.

Un paradigma del que fem amb allò que el passat ens ha preservat. L'estació de l'AVE -les obres que la bastiran- ha posat al descobert una gran vil·la romana. De seguida han sortit veus que en demanen la preservació de les restes. Naturalment aquesta solució no ha passat pel cap dels promotors de l'obra. Què fer doncs? Prendre'n totes les dades possibles i sebollir de nou allò que ja era sota terra. Se n'extreuen només els materials d'un cert valor intrínsec, com el mosaic de la zona termal.

Avui que, una altra vegada, els nostres caps d'estat es reuniran per trobar una solució als problemes econòmics del continent, i després d'escoltar en innúmeres tertúlies les possibles sortides, plantejo el que recordo d'un tema estudiat en Textos Grecs de 3r de Filologia Clàssica, per allà l'any 83 o 84. Eren els textos de Soló, un dels Set Savis de Grècia, que va aconseguir pacificar la ciutat d'Atenes.  En aquella època la ciutat era el món d'ara. Vivim en una Atenes global, en desequilibri, amb els "mercats" (financers i especuladors) a una banda i els "indignats" a l'altra. Un munt de gent que cada cop es decanta més cap a la indignació ens trobem entremig, com Soló. Què buscava aleshores tothom? Un tirà, un savi que els resolgués el problema. Els aristòcrates-mercats volien una mà dura, el demos-poble indignat algú que fes justícia. Soló odiava els tirans i la tirania. Va deixar-los unes lleis i va marxar d'Atenes. Quines foren ...

S'acaba el curs. Assistim al programa d'actes habitual. Exàmens, lliurament de treballs, reunions d'avaluació, SAGA i altres aplicatius de contingència (sic), butlletins, entrevistes amb alumnes i pares discomformes,... i un ull posat en el curs vinent. Hem sobreviscut a un curs d'1x1. Hi ha hagut recels, bones i males pràctiques, pràctiques nul·les, desconfiances, un funcionament més que acceptable de la xarxa interna del centre -gràcies i moltes felicitats als tècnics interns i externs que ho han propiaciat!-, i un gran interrogant: què hem de fer el curs vinent? Se'ns ha enviat un mail demanant-nos l'opinió i des del Departament se'ns anuncia la posada en marxa de l'Educat 2.0 que sembla un pedaç forçat per les circumstàncies -no hi ha altra manera d'administrar l'educació fora del bombo i platerets de programes, plans estratègics, projectes, ...?- El cert és que qualsevol opció és de resultats incerts. Mentre editava aquesta entrada s...

Doncs, sí. La Fundació La Caixa prepara una exposició sobre la ciutat romana, que serà itinerant. Sembla que la crisi no és excusa per relegar l'antiguitat per aquesta entitat de crèdit. Esperem que tampoc no sigui excusa per als responsables d'educació a l'hora de planificar hores, cursos i matèries dels centres educatius.

Tarraco i l'aigua, vet aquí un misteri mig resolt, mig per resoldre. Un llac subterrani d'aigua dolça ocupa el centre de l'antiga ciutat, a 30 m. de profunditat. L'únic aqüeducte que s'ha trobat, el que passa sobre les arcades del Pont del Diable, sembla que devia ser insuficient per abastir una capital de província.

Un equip d'arqueòlegs ha estat furgant en el subsòl de la Catedral de Tarragona a la recerca dels vestigis del temple d'August. Durant aquest temps ha anat publicant les troballes a un blog . Ara que han tornat a cobrir la cata feta en el paviment, serà l'hora de mostrar les conclusions a què es pot arribar. De moment la Vanguardia en fa un reportatge divulgatiu sense entrar en gaire detalls. Cal dir que l'obra ha tingut els seus detractors.

...θνητὸν ὄντ' ἐκείνην τὴν τελευταίαν ἰδεῖν ἡμέραν ἐπισκοποῦντα μηδέν'ὀλβίζειν, πρὶν ἄν τέρμα τοῦ βίου περάσῃ μηδὲν ἀλγεινὸν παθών. Sòfocles, Èdip Rei (1528-1530) ...Ultima semper exspectanda dies homini est, dicique beatus ante obitum nemo supremaque funera debet. Ovidi, Metamorfosis, 3, 135 Un article de Babelia reviu un pensament clàssic molt arrelat: feliç només pot ser considerat aquell que ja ha exhaurit els seus dies. Només després de la mort podem judicar i convertir en exemple les persones conegudes. Fa uns dies en Quim Monzó , amb el seu to sorneguer, feia una reflexió similar de la imatge que post mortem donem els humans.

En Fernando Lillo, que té un blog excel·lent sobre cultura clàssica i d'altres d'especialitzats sobre cinema de temàtica grecoromana i sobre novel·la històrica entre d'altres, ha publicat un llibre sobre les anècdotes presents als films més representatius del gènere pèplum. Aquest és un tema atractiu per a l'alumnat, però menys del que ens pensem els professors. Els hàbits i gustos actuals disten molt dels films dels anys 50, 60, 70 o 80. El cartró pedra i les túniques llargues atrauen fins a cert punt. El gust audiovisual actual tendeix més a recreacions tipus Roma, per als més reflexius, o Spartacus, per als menys exigents i de gust més gore. Segons sembla en el llibre hi falta el comentari d'Àgora, que per sí sola potser mereixeria un volum a part. El llibre és ressenyat al Babelia de El País.

En plena expansió, popularització, vulgarització, del web 2.0, van sorgint a tall de veus incòmodes avisos d'experts en la matèria sobre la perillositat que té per als individus la difusió incontrolada de la informació personal. Si ens fixem en el que nosaltres mateixos podem arribar a fer en les cerques sobre persones, què no podran arribar a fer els estats, les corporacions? Avui La Vanguardia publica un d'aquests avisos.

En Ramon Solsona, escriptor i periodista de La Vanguardia, ens fa una polièdrica comparació entre la figura mitològica d'Aquil·les (ὠκὺς ποδὰς) i la del futbolista del Barça Xavi Hernández. En Xavi és el nostre Aquil·les de l'èpica-futbol, que pateix precisament dels talons, el punt feble també del fill de Tetis. L'autor ha de llimar la figura mitològica per tal que no traslladem a en Xavi altres trets gens benignes d'Aquil·les, com són la seva ferotgia i crueltat en l'enfrontament contra Hèctor i el seu l'egocentrisme en l'enfrontament amb Agamèmnon, que potser el farien més proper al futbolista-antogonista CR9.

Ens publica La Vanguardia una carta que fa referència a una notícia del NYT sobre el fet que l'any 2007 (!!!) es qüestionava els resultats de programes 1x1, com el nostre famós EDUCAT. En general els resultats semblen no gaire positius, més aviat al contrari. Les escoles que van participar-hi sen'han anat retirant del programa. Què fa pensar als nostres gestors d'educació que aquí els resultats seran diferents? Hi ha un fragment de la notícia que és revelador. És l'afirmació d'un partidari del programa: “Where laptops and Internet use make a difference are in innovation, creativity, autonomy and independent research,” he said. “If the goal is to get kids up to basic standard levels, then maybe laptops are not the tool. But if the goal is to create the George Lucas and Steve Jobs of the future, then laptops are extremely useful.” El problema és que potser a Catalunya el nostre objectiu és més el primer que el segon.

Una gravació dels goigs a Sant Fèlix. Una mostra de la tradició que s'ha mantingut per l'afany identitari d'una comunitat. Un text carrincló, una història inversemblant i maniquea, una música justieta, són capaços de crear un objecte artístic seguit emocionadament per un col·lectiu amplíssim. Les tradicions tenen un recorregut de vegades sorprenent i difícilment observable. Se m'acut el cas del motiu de la Ilíada arran de la lectura de Pòrtulas. Hi ha un moment que un col·lectiu -la polis grega- fa de les contalles heroiques un senyal identitari. Vet aquí un suggerent paral·lelisme.

En Carlos García Gual publica avui un article al Babelia sobre unes traduccions de la Ilíada al castellà. En ell no esmenta la traducció que s'està duent a terme a la Bernat Metge en català, en aquest moment van pel tercer volum que inclou els cants del 9 al 12. En el camp de la cultura funciona la independència. En català segurament no disposem de tantes traduccions com en castellà però jo recordo perfectament la de Miquel Peix en hexàmetres catalans (1978) editada per Alpha, la primera que vaig llegir en la nostra llengua. La primera en termes absoluts fou evidentment la de Luis Segalà (1967; 1979 11a edició), de l'editoial Bruguera. Ara, per a mi, la millor que tenim sencera, de moment, és la de Joan Alberich, d'Edicions de la Magrana de 1996.

En Francesc de Carreras exposa la seva visió del que ha de ser l'educació. És una visió contracorrent del que avui es porta. Podríem dir que és una visió tradicional de l'educació i ésp er això que evoca el sistema universitari alemany que pel que sembla ha rebutjat el pla Bolonya. Sorprèn el que diu sobre l'educació general en què allibera la família de tota acció sobre el món de l'escola. Ara que es signarà una " carta de compromís educatiu " entre els centres i les famílies...

L'endemà de la primera gran victòria del Barça a la temporada que comença, El País Semanal publica un llarg article de David Trueba -gran amic seu- sobre Pep Guardiola. La gran virtut dels homes públics com ell és saber abstreure's d'aquesta dimensió i centrar-se en allò que realment els ha empès cap a la fama, que és el dia a dia, allò tan pesat que tots patirem a partir del setembre. Valgui'ns el relat de Trueba i la figura indiscutible de Guardiola per encarar aquest principi de curs d'una manera decidida.

En una polèmica entre especialistes del món teatral , en què es qüestionava la bona dicció dels actors espanyols i la seva aptitud per al cinema, un d'ells ha reconegut l'empobriment de l'ús de la llengua i l'ha atribuït, entre altres raons, a la manca de coneixement de grec i llatí. Sempre és bo que gent que no és del gremi docent es posicioni a favor de la difusió de les nostres matèries, que caldria impartir de forma oral, si és que ha d'ajudar els futurs actors i actrius. Potser sí que cal decantar-se pels mètodes d'ensenyament naturals, tipus Lingua latina per se illustrata.

Després de tornar de Grècia i de mitificar en mi mateix tot allò grec -precisament per la seva mancança-, veig pertot referències a Grècia, l'antiga i la moderna. Avui La Vanguardia ens ofereix aquest reportatge sobre la prova atlètica i les referències clàssiques del seu origen.